Editorial

Responsabilitat olímpica

No era realista mantenir al calendari una cita que hauria de reunir desenes de milers de persones de tot el món

1
Es llegeix en minuts
segea52891891 tokyo  japan   23 03 2020   pedestrians wearing masks walk p200323101033

segea52891891 tokyo japan 23 03 2020 pedestrians wearing masks walk p200323101033 / FRANCK ROBICHON

L’ajornament dels Jocs Olímpics de Tòquio estava cantat a partir del degoteig constant de federacions i comitès olímpics nacionals partidaris d’aquesta mesura. Les quatre setmanes que es prenen el Comitè Olímpic Internacional i l’organització de Tòquio-2020 no persegueixen cap altra cosa que aconseguir una suspensió ordenada, que inclogui un acord amb les televisions i els patrocinadors, tranquil·litzi les companyies asseguradores i limiti els danys financers que la suspensió comportarà per al Japó. Però no hi havia cap altre camí possible després de l’ajornament de grans competicions internacionals i nacionals, incloses les lligues més importants de futbol i bàsquet, que mouen multituds a tot el món.

Mantenir la cita del 24 de juliol al 9 d’agost seria una irresponsabilitat d’acord amb els esforços en curs per vèncer la pandèmia del coronavirus i davant la impossibilitat de fixar un calendari de control de la malaltia. Però ho seria també per les dimensions d’una cita esportiva d’abast universal que ara mateix no pot donar garanties de seguretat sanitària. En uns Jocs tot és enorme i sens dubte els riscos de contagi creixen exponencialment pel nombre d’esportistes convocats, d’espectadors de tots els continents que presencien les competicions, dels mitjans d’informació acreditats i d’altres milers de persones atretes per l’esdeveniment o que hi estiguin implicades.

Les mateixes raons que obliguen a suspendre les lligues espanyoles de futbol i bàsquet, l’NBA, l’Eurocopa, la Copa Amèrica i altres grans competicions de tots els esports valen per deixar els Jocs Olímpics per després de la tempesta. Les prioritats presents són evitar la cadena de contagi, preservar la salut dels participants i, superada la crisi, possibilitar que els esportistes competeixin amb la preparació adequada. Res d’això es pot garantir ara i és totalment lògic el pas fet per diferents comitès olímpics, entre els quals els dels Estats Units i el Canadà, d’anunciar que al juliol no acudirien a la cita de Tòquio. El veïnatge universal afronta una crisi en què l’olimpisme no podia ser una excepció.