Una pròrroga inevitable i necessària

Pedro Sánchez va anunciar aquest diumenge que el Consell de Ministres aprovarà dimarts una pròrroga de 15 dies de l’estat d’alarma, decisió que ha de ser ratificada després pel Congrés dels Diputats. La pròrroga és tan inevitable com necessària, ja que l’epidèmia provocada pel coronavirus no ha arribat encara al pic. Les xifres de nous malalts reflecteixen contagis anteriors a la posada en marxa de les mesures de distanciament social i cada dia continuen augmentant. El president del Govern, que ha comparegut dues vegades en menys de 24 hores, es va guardar dissabte l’anunci segurament com a deferència amb els presidents autonòmics amb qui es va reunir diumenge per videoconferència, a risc de deixar sense contingut la compareixença del dia anterior, en la qual no va anunciar cap mesura. Sánchez està fent una elogiable tasca de conscienciació de la població perquè respecti les mesures de confinament, però les compareixences públiques són més eficaces si serveixen també per anunciar noves iniciatives.

Almenys quatre presidents autonòmics, segons el president Quim Torra, van demanar un enduriment de les mesures en la línia que proposa la Generalitat. Torra va abaixar el to en relació amb l’anterior reunió i va oferir la seva col·laboració a Sánchez i als altres presidents, però va insistir que la principal exigència del Govern, el «confinament absolut» a Madrid i Catalunya, encara no s’ha resolt. Totes les mesures són discutibles i poden ser reforçades –de fet, Sánchez en va anunciar cinc de noves per endurir en confinament, més enllà de la mateixa pròrroga–, però el que no és acceptable és convertir la discrepància en objecte de lluita partidista. Sánchez no vol entrar en polèmiques i ha minimitzat les divergències perquè ningú pot estar segur de tenir raó. Afirma que el «confinament general» adoptat a Espanya és el més dur d’Europa, mentre que Torra defensa un confinament total que no es pot dir que hagi sigut exitós, per exemple, a Igualada. Hi ha, no obstant, marge per endurir encara més les mesures dins del marc establert per l’estat d’alarma. El Govern, per exemple, proposa la «protecció absoluta dels treballadors» i per a això aprovarà que la distància entre les persones en les empreses sigui de metre i mig.

Les conseqüències econòmiques de la crisi sanitària són enormes i han de ser tractades en àmbit europeu amb una implicació més gran de la UE, com va reclamar també el president del Govern. La UE ha relaxat els límits fiscals del pacte d’estabilitat i el Banc Central Europeu, després dels primers dubtes, ha llançat una injecció de 750.000 milions d’euros, dues decisions encertades, però encara existeix una altra institució, el Mede (mecanisme d’estabilitat europea), creat després de la crisi del 2008, que pot ajudar a pal·liar les dificultats dels països més vulnerables, com Espanya i Itàlia, amb un fons de 500.000 milions d’euros. El primer ministre italià, Giuseppe Conte, que està actuant amb determinació en aquesta crisi, ja ha sol·licitat la intervenció del Mede, iniciativa que també recolza Pedro Sánchez i que la UE hauria de considerar.