La UE ha de fer un pas endavant

La Unió Europea s’ha posat en marxa per intentar pal·liar els efectes de la pandèmia del coronavirus en l’economia. I fins ara ha reaccionat bé. El Banc Central Europeu (BCE) ha ampliat en dues fases l’import del seu pressupost per comprar deute dels estats i de les empreses. A la pràctica, tot indica que també aixecarà el seu propi límit pel que fa al volum dels bons de cada país que adquirirà. La Reserva Federal dels Estats Units ha seguit la mateixa línia i fins i tot ha anat més enllà: les seves compres seran il·limitades i inclouran pagarés d’empresa. La Comissió Europea, al seu torn, també ha fet els deures en la bona direcció. Ja ha anunciat la relaxació del compliment de les regles fiscals. Falta concretar fins on admet augmentar el dèficit públic, perquè aquest serà el marge que tindran els estats membres per actuar en els seus respectius territoris.

La gravetat de la situació exigeix més actuacions, especialment en matèria fiscal. El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, ha llançat la idea d’un pla Marshall. S’entén el símil tot i que possiblement els mecanismes amb què aconseguir els objectius que planteja hagin de ser uns altres dels que van utilitzar els Estats Units després de la segona guerra mundial. Entre altres coses perquè, com ha dit el mateix Sánchez, aquesta és una crisi «simètrica» que afecta tothom per igual. Tinguin més o menys contagiats o més o menys víctimes, els estats han de passar per un període de quarantena d’entre dos i quatre mesos que alenteix, si no paralitza, tota la seva activitat econòmica, tant d’oferta com de demanda. Un camí per aconseguir el que Espanya demana seria l’ampliació del Mecanisme Europeu d’Estabilitat, el MEDE, amb el qual es va aconseguir sortir de la crisi del deute. Es tracta d’un programa amb la garantia de tots els estats. Seria el més pròxim a la mutualització del deute sense canviar el consens entre els països més partidaris de l’austeritat i els que necessiten superar-la. I encara s’hauria de fer un pas més i emetre per primera vegada els anomenats eurobons, un deute amb garantia conjunta de tots els estats. Si l’impacte de la crisi del coronavirus és simètric és lògic que la sortida també sigui compartida. 

No serà fàcil aconseguir-ho, però aquesta és una hora de la veritat per a Europa. En el món de després del coronavirus, les zones de lliure comerç seran més importants que en l’última etapa de la globalització. Alemanya ha de ser conscient que no es recuperarà sola. Com tampoc se’n va sortir sola després de la segona guerra mundial. Si els ciutadans europeus no perceben aquesta vegada que la solució al seu problema més greu en diverses generacions arriba de la Unió Europea serà no només difícil, sinó gairebé impossible, mantenir viu el projecte europeista. El partit es juga en l’economia però no és només econòmic. És social i, en última instància, polític. Els dirigents dels països del nord però també els seus ciutadans haurien de ser conscients de la necessitat de fer un pas endavant.