La pandèmia i el gimnàs dels nostres ídols

Fa un segle, entre 1918 i 1920, la pandèmia anomenada grip espanyola va deixar unes xifres de morts que fins i tot en la situació actual ens semblen monstruoses. Es calcula que entre 20 i 50 milions de persones van perdre la vida a tot el món. Els historiadors testifiquen unes condicions insostenibles: gairebé no es va fer ús del confinament, i a més els mitjans de detecció i prevenció eren molt més primaris que avui dia. Si hi ha una cosa en la qual sí que s’assemblen els dos moments, és en la prohibició d’actes públics. Es van suspendre les classes a la universitat, es van cancel·lar les funcions del Liceu, els toros i els esdeveniments esportius.

L’octubre del 1918 es va deixar sense efecte la jornada de futbol en la qual s’anaven a disputar un FC Barcelona-CE Sabadell i un Espanyol-Athletic. No obstant, uns dies després, Mundo Deportivo informava que, per mantenir-se en forma, alguns equips jugaven partits amistosos entre ells. Per sort, l’aturada obligatòria actual ve acompanyada de mesures molt més professionals, i aquests dies els futbolistes ens mostren imatges del seu tancament a casa, com tot el món, i entrenant en gimnasos personals que són més complets que molts poliesportius públics.

Paradoxalment, aquests vídeos i fotos per contactar amb els aficionats i sentir-los a prop, des del seu luxe indissimulat, són la prova que viuen al nostre mateix món i afronten dificultats similars. Per això no hauria de ser conflictiu que, com ocorre amb molta gent que no pot treballar, el club que contracta els seus serveis es plantegi què fer amb el seu sou. Fins i tot amb més raó, ja que la seva bonança econòmica no els privarà de pagar el lloguer o la factura de la llum a final de mes.

Mesures imaginatives

Mentre moltes empreses s’acullen a expedients de regulació temporal per suportar l’atur forçós, el Barça haurà de trobar mesures més imaginatives per superar la sotragada, i sens dubte ha de passar per un acord entre les parts. Segons ha comentat Josep Maria Bartomeu, la falta d’ingressos podria impedir que el club complís aquest any el seu pressupost de 1.047 milions. Si, tal com sembla, els jugadors de la primera plantilla es mostren favorables a retallar una part del seu sou –que en representa més de la meitat del pressupost–, les xifres podrien millorar.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Com que som davant d’una acció global, segur que cada club, des dels seus límits de pressupost, haurà de prendre decisions semblants. Alhora els organismes oficials, FIFA i UEFA, haurien de donar senyals de tranquil·litat econòmica als clubs, ja sigui en forma d’ajuts o previsió per recuperar les pèrdues.

D’altra banda, tampoc estaria malament aprofitar el moment crític per replantejar-se la situació que viu el futbol actual, tan elitista. En teoria econòmica hi ha una línia de pensament que proposa el decreixement de l’economia global com a solució a la desigualtat econòmica en la societat. A escala futbolística, una limitació salarial i una contenció econòmica podrien ser també un impuls per a un futbol de clubs més competitius i menys dispars entre si. Som a anys llum d’aquesta possibilitat, però no és una idea de bomber.