La que s'aproxima

L’escena podria quadrar en una sèrie apocalíptica o en una comèdia d’embolic. Dia gris a la gran ciutat, carrers deserts, una noia solitària amb pantalons de campana que dissimula per no recollir la merda del gos i un senyor en xandall que la mira des del balcó mentre escolta per la ràdio el president del Govern. «Disciplina social, units contra el virus, cuidem els avis, confinament a casa, gràcies a tots...» Els missatges es repeteixen reiteradament mentre a l’edifici de davant una bandera d’Espanya oneja saludant al no-res.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

No fa falta que ningú ens adverteixi, sabem que venen dies molt fotuts i cadascú contraataca com pot: una bandera, un mem, una conversa per Skype, una poesia compartida, un llibre, la ràdio, una cançó, gimnàstica sobrevinguda... O també obrint la vàlvula de la mala hòstia. Tenim tot el dret del món a passar moments de decaïment, a deixar anar algun crit, a blasfemar, a rebel·lar-nos contra aquest inesperat arrest domiciliari. Però crec que tenim també l’obligació –sí, l’obligació– d’intentar al contrari; d’esforçar-nos a buscar angles positius –que n’hi ha– a aquesta situació tan rara. Em deia un amic filòsof que podem ser arquitectes de la nostra rutina, refundar la mirada sobre la geografia humana; i a més que les humanitats són sempre un aferrall de salut en temps de crisi. Val, d'acord. Jo ho diré de forma més prosaica: potser hauríem d’evitar que aquesta crisi sanitària i econòmica no derivi també en una crisi de convivència. I això no depèn de Pedro Sánchez, ni de Quim Torra, ni dels que es parteixen la cara per reduir el botí de morts del Covid-19. Depèn de cadascun de nosaltres. Ara que hem descobert que «una infermera és més indispensable que un futbolista i un hospital més urgent que un míssil», ara que «les fronteres que es van defensar amb guerra s’han trencat amb gotes de saliva»  (Edna Rueda Abrahams dixit), no la caguem a casa.

.