31 març 2020

Anar al contingut

Davant del Covid-19

Epidèmia, ciència, sanitat i empatia

TOLGA AKMEN

Epidèmia, ciència, sanitat i empatia

Adela Muñoz Páez

El que fa que la nostra situació sigui infinitament millor que la dels nostres avantpassats davant de pestes pretèrites és conseqüència directa de la ciència i la tecnologia

Quan es va declarar al nostre país l’estat d’alarma arran de la pandèmia del coronavirus, jo acabava de començar una estada d’investigació a la universitat d’un país estranger que en el passat va tenir el millor sistema públic de sanitat del món. Però aquest sistema va ser desmuntat per les polítiques neoliberals de la dècada dels vuitanta i el seu actual primer ministre es va enfrontar a l’epidèmia més preocupat per l’economia del país que per la salut dels seus ciutadans. Per això, inicialment va propugnar no intervenir per deixar que la població s’immunitzés com més aviat millor, decisió que, entre altres coses, significava sacrificar les vides d’unes 500.000 persones segons les estimacions dels seus experts, que moririen com a conseqüència de l’expansió lliure del virus. 

Com que jo no estava exclosa de ser una de les agraciades en la macabra loteria, aquest país no era el millor lloc per passar l’epidèmia. Malgrat aquesta evidència, el meu fill, metge de la sanitat pública espanyola i per això conscient de la magnitud de la malaltia, va haver d’anar a totes per acabar de convèncer-me que emprengués la tornada a Espanya com abans millor.

Ara afronto la quarantena en solitari durant dues setmanes per prescripció del meu fill –després de les quals podré compartir casa amb altres membres de la meva família– mentre la situació es fa cada vegada més complicada, malgrat l’entrega dels professionals sanitaris i la sensatesa i responsabilitat de la immensa majoria de la població que acata i obeeix les ordres donades per les autoritats. 

En les actuals circumstàncies és inevitable establir paral·lelismes amb les pestes d’èpoques passades, però jo trobo diferències essencials amb el que van viure els nostres avantpassats en situacions similars. Abans es recorria a rogatives i processons per sol·licitar la curació, mentre que avui recorrem als serveis sanitaris i en la immensa majoria dels casos obtenim una resposta molt més tangible i eficaç que la proporcionada per verges i sants. Una altra gran diferència és la tecnologia que avui ens facilita la comunicació, fent que l’aïllament sigui només físic i que tot i que visquem separats de les nostres famílies i amics, puguem estar connectats amb ells a través d’ordinadors i telèfons. Aquest contacte és tan important per preservar la nostra salut mental durant la quarantena com ho són les medicines per pal·liar els efectes de la malaltia en el nostre cos.

A més, en la nostra època ens enfrontem a l’epidèmia amb esperança perquè sabem que als laboratoris de tot el món hi ha científics i científiques treballant contrarellotge per posar a punt tractaments que pal·liïn els efectes de la malaltia i vacunes que la previnguin. També hi ha empreses desenvolupant línies de producció que ens proveeixen dels productes necessaris per vèncer la pandèmia, per exemple materials de protecció que interposen barreres aparentment lleugeres, com les mascaretes, però que poden separar la vida de la mort.

El que fa que la nostra situació sigui infinitament millor que la dels nostres avantpassats és conseqüència directa de la ciència i la tecnologia. Espero i desitjo que l’epidèmia que estem patint ens faci reflexionar sobre la importància del coneixement científic i tecnològic i ens porti a concloure que la societat ha de continuar sent la seva propietària, perquè és massa valuós per deixar-lo en mans d’uns quants. El mateix podem dir de la sanitat: ara estem comprovant que perquè la societat gaudeixi de bona salut és imprescindible comptar amb una xarxa sanitària pública eficient i ben dotada. Un missatge a Twitter que he llegit en aquests dies deia que estem comprovant que la societat pot sobreviure sense futbol, però no sense bons hospitals. Espero que siguem capaços d’aprofitar aquesta traumàtica experiència per donar a cada cosa l’atenció i finançament que de veritat mereixen.

Però no és això tot el que podem fer per contribuir a millorar la situació. En aquestes circumstàncies de reclusió cal mantenir actius lluitant contra la desinformació i la crítica destructiva. Fins fa poc els mitjans de comunicació eren els encarregats de realitzar aquestes tasques, però avui tots els ciutadans, com autors i destinataris a les xarxes socials, som corresponsables de mantenir a ratlla el pànic, l’odi i les falòrnies, en definitiva, de transmetre el missatge que som tots al mateix barco i, perquè arribi a bon port, hem de remar tots en la mateixa direcció.

*Catedràtica de Química Inorgànica de la Universitat de Sevilla i membre de la Xarxa de Científiques Comunicadores