Mesures de salut pública contra les epidèmies

La preocupació per la pandèmia de la Covid-19 és indiscutible tant en l’àmbit mundial com en l’estatal i el local. El tema ha monopolitzat les notícies públiques i les converses privades fins al punt que, jutjant pel que veig al meu voltant, ens és impossible deixar de pensar ni un moment en el coronavirus, que adquireix un paper preponderant en totes les decisions dels nostres plans a curt i mitjà termini.

El Govern espanyol ha decretat l’estat d’alarma, aprovat en el Consell de Ministres del 14 de març, i ha anunciat un nou paquet de mesures de confinament per controlar el contagi del virus. Aquestes mesures han generat opinions diverses, ja que suposen introduir moltes restriccions en la nostra vida quotidiana. Per aquesta raó, avui vull centrar-me en un estudi recent que avalua l’aplicació de mesures similars en pandèmies anteriors.

L’epidèmia de grip del 1918

L’estudi es va publicar a la revista de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units ―que està entre les publicacions més prestigioses en temes de salut pública― i se centra en un dels episodis més greus de l’epidèmia de grip del 1918. Es calcula que, durant aquella crisi de salut pública, van morir entre 50 i 100 milions de persones a tot el món. Tot i que l’episodi es va produir fa més de cent anys, la situació al principi de l’epidèmia és semblant als episodis actuals de Covid-19, ja que no disposem de medicació efectiva contra el virus, no hi ha vacuna que protegeixi de la infecció i és enorme la preocupació per garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic i evitar que es col·lapsi. Per tant, crec que les conclusions de l’estudi poden ser útils per avaluar certes decisions sobre polítiques públiques que s’han pres i algunes més que s’estan valorant en l’actual crisi.

Els autors avaluen l’efecte que sobre la mortalitat setmanal màxima té l’aplicació de mesures de contenció de l’epidèmia que no estan relacionades amb el tractament mèdic de la malaltia; per a això, es fixen en 19 mesures de contenció aplicades en 17 ciutats dels Estats Units. Alguns exemples d’aquestes mesures ens resulten molt familiars: tancament d’escoles, prohibició de reunió i manifestació pública, tancament de centres religiosos, teatres, sales de ball i negocis utilitzats per un grup gran de la comunitat, quarantena obligada a casa per als casos diagnosticats i accions d’aïllament social, entre d’altres.

Els resultats de l’estudi mostren que hi ha dues variables particularment importants: el nombre de mesures de contenció aplicades i el moment en què s’apliquen en relació amb la taxa de contagi. Així, en les ciutats que introdueixen més mesures de contenció i que les apliquen en etapes primerenques de l’epidèmia, la mortalitat màxima es redueix considerablement i, en conseqüència, s’aplana la famosa corba de contagi de la malaltia. Si en quantifiquem els efectes, veiem que les ciutats que van aplicar tres o menys mesures de contenció al principi de l’epidèmia van experimentar una mortalitat setmanal màxima de 146 morts per cada 100.000 habitants, mentre que, a les ciutats que van introduir quatre o més mesures de contenció, la mortalitat setmanal màxima va ser de 65 morts per cada 100.000 habitants.

Escoles, llocs de culte i teatres

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Igual de rellevant resulta saber quines van ser les mesures més eficients. Dalt de la llista d’intervencions amb bons resultats hi ha el tancament d’escoles, llocs de culte i teatres. Aquesta acció sempre es va aplicar de manera simultània en els tres àmbits, per això resulta impossible discriminar l’eficiència d’actuar en cada un per separat. La mortalitat es va reduir de 127 morts per 100.000 habitants, en ciutats que no van aplicar mai aquests tancaments (o ho van fer molt tard), a 65 morts per 100.000 habitants, a les urbs que van introduir les mesures al principi de l’epidèmia. Tot i que en una proporció més baixa, la prohibició de reunió i manifestació públiques també va resultar efectiva en la reducció de la mortalitat setmanal màxima. En canvi, la recerca no va trobar proves que altres intervencions, com la clausura de les pistes de ball o la prohibició de fer funerals públics, tinguessin efecte en la reducció de la mortalitat.

En conclusió, per molt que ens molestin les mesures restrictives a què ens veiem subjectes, les proves científiques semblen indicar que l’elevada eficiència en la reducció de la mortalitat fa que valguin la pena.