IDEES
No vull veure res (i està bé)
Des que va començar el confinament he sigut incapaç de veure cap pel·lícula. Cap. L'únic que tolero són les videotrucades amb la meva família i els meus amics
max-brooks-mel
Fa més de vint anys que escric sobre cine. I, expecte en situacions excepcionals, no acostumo a anar-me’n a dormir sense haver vist almenys una pel·lícula. Des que va començar el confinament he sigut incapaç de veure res. L’únic que tolero són les videotrucades amb la meva família i els meus amics.
Per si fossin poques les coses per les quals estar preocupada, aquesta situació m’estava provocant una angoixa tremenda: ¿De debò que no vull veure res? Valoro i em commou la generositat dels cineastes que estan regalant els seus treballs, de les plataformes que ofereixen pel·lícules gratis, d’altres institucions culturals que han fet accessibles els seus continguts. Agraeixo també les recomanacions dels meus col·legues, fins i tot els fils eterns a Twitter amb ‘gifs’ de pel·lícules favorites. Però soc incapaç de posar-me a veure res. Vaig veure que Guy Maddin compartia a Vimeo ‘The green fog’ (2017) i vaig aplaudir-lo. I em vaig assabentar que Filmin posava a disposició dels seus subscriptors ‘La flor’ (2018), una de les pel·lícules que més ganes tenia de veure i em va fer il·lusió. Vaig pensar: ara puc trobar les tretze hores que dura per veure-la. Però ni m’he posat la de Maddin ni tinc clar que m’atreveixi aviat amb l’epopeia de Mariano Llinás. I, sincerament, ara crec que tampoc passa res. Ja les veuré.
Pot semblar absurd, però vaig fer el clic amb un vídeo d’internet. Quan em vaig trobar a Twitter amb el meravellós vídeo de Mel Brooks, un dels meus ídols, i el seu fill Max Brooks conscienciant amb humor sobre la importància d’aïllar-se durant aquesta crisi, vaig recordar una pel·lícula que té una idea que m’emociona. A ‘En algun racó de la memòria’ (2007), Adam Sandler dona vida a un home trencat per la pèrdua de la seva família a l’11-S que troba consol veient al cine una marató de pel·lícules de Mel Brooks. Aquests dies no he trobat encara la pel·lícula que em calmi, m’entretingui, tingui la meva atenció més de cinc minuts (¡com vaig pensar que podria veure ‘La flor’!). Però l’aparició de Mel Brooks em va fer pensar dues coses: que la trobaré i que, si m’havia emocionat tant al veure’l, el meu amor pel cine continua intacte, tot i que per les circumstàncies m’hagi demanat una treva.
