31 març 2020

Anar al contingut
MADRID 19/03/2020.-Personal de vuelo este jueves la T-4 del Aeropuerto de Madrid-Barajas durante la cuarta jornada laboral de aislamiento para frenar el avance del coronavirus. EFE/Fernando Villar

Fernando Villar (EFE)

Hi ha un temps per a cada cosa

Rafael Jorba

La pandèmia ens enfronta a la fragilitat humana i, com diu l'Eclesiastès, ens recorda que hi ha «un temps d'abraçar i un temps d'allunyar-se de les abraçades»

La pandèmia del Covid-19 ha desencadenat una doble crisi –sanitària i econòmica– a escala global. No soc expert en cap d’aquestes dues disciplines. M’abstindré de fer valoracions sobre l’evolució de l’epidèmia, desencadenada a la Xina i amb l’epicentre desplaçat ara a Europa, i sobre el seu impacte socioeconòmic. De temps n’hi haurà, quan amaini el flagell del coronavirus, per treure’n conclusions, per avaluar què s’ha fet bé i què s’ha fet malament. No és hora d’afegir llenya al foc.

Mentrestant, sí que posaré sobre la taula unes reflexions sobre el tercer factor d’aquesta crisi: el seu impacte en les consciències. Hem descobert, com ho vam fer amb els atemptats de l’11-S del 2001 i la crisi financera desencadenada a la tardor del 2008, que en l’era de la mundialització no només es globalitzen el terrorisme i l’economia, sinó també les epidèmies. Que en la ‘societat del risc’, en expressió d’Ulrich Beck, el risc zero no existeix.

Els nascuts a l’Europa de la postguerra, a l’empara del model social de referència, havíem oblidat que estàvem vivint el període més gran de pau, llibertat política, progrés social i creixement econòmic de la història: «Mai havien tingut tantes persones tantes oportunitats vitals» (Ralf Dahrendorf). La nostra generació, en l’últim cicle de crisi econòmica, va tenir la sensació que per primera vegada els seus fills viurien pitjor que els seus pares.

Ara, pares i fills han d’afrontar un clima de guerra contra el coronavirus que, psicològicament, els acosta a l’experiència molt més traumàtica, de guerra oberta, que van patir els seus avis. Havíem oblidat que els nascuts en els anys de la construcció europea, a la qual Espanya es va incorporar tardanament, ho vam fer a l’empara de l’Estat del benestar afavorit pels pares fundadors d’Europa, democristians i socialdemòcrates. Ens va tocar la loteria sense saber-ho.

L’era de la globalització

Ara, en l’era de la globalització, comprovem com l’anomenat ‘efecte papallona’ –l’aleteig de les ales d’una papallona es pot sentir a l’altre costat del món– no condiciona només la pau i la seguretat global, l’estabilitat econòmica i la sostenibilitat del planeta, sinó que repercuteix directament en la nostra salut i en la dels nostres conciutadans. Ens recorda la condició de ciutadans del món i ens enfronta a la fragilitat de la condició humana.

Res nou sota el sol. Tinc sobre la taula un exemplar de la Bíblia. L’obro en un dels passatges del llibre de l’Eclesiastès (3:1-9). Ens parla de les «contradiccions en la vida humana». Ens explica que hi ha un temps i un moment per a cada cosa: un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de callar i un temps de parlar, un temps de guerra i un temps de pau i, sobretot, en l’hora present, «un temps d’abraçar i un temps d’allunyar-se de les abraçades».

Sí, de temps n’hi haurà per avaluar l’impacte d’aquesta crisi bessona, sanitària i econòmica, que descrivia precisament el 13 de març Antón Costas en aquest diari. Em limito només a constatar que, efectivament, hi ha un temps per a cada cosa sota el sol.