31 març 2020

Anar al contingut

Reacció política al Covid-19

No ho fiï tot al Govern

Mariscal

No ho fiï tot al Govern

Josep Martí Blanch

Hi ha situacions, com la pandèmia que patim, que superen els governs per dalt, per baix i pels dos costats, i que els col·loquen en la tessitura de prendre decisions ràpides i extremes

Un sempre vol creure que està més protegit del que està, que els governants saben més del que saben i que als despatxos oficials hi ha una fórmula màgica per actuar correctament davant de qualsevol contingència. Si alguna cosa surt malament, per força ha d’atribuir-se a la incompetència dels que manen. Aquesta projecció d’omnipotència sobre el poder públic, que tots més o menys hem desenvolupat, ens permet sentir-nos a cobert i minimitza falsament les conseqüències d’una catàstrofe, atribuint-les majoritàriament a la incapacitat i idiotesa dels dirigents quan acaben concretant-se.

La realitat és una altra. Hi ha situacions, com la pandèmia que patim, que superen als governs per dalt, per baix i pels dos costats, estressant-los fins a límits inimaginables i col·locant-los davant de la tessitura de prendre decisions ràpides i extremes que provocaran greus danys, fins i tot volent evitar mals majors, sense gairebé temps per madurar-les. Entendre això no elimina la diferència entre bons, regulars i mals governs. Però sí que ens constreny, com a ciutadans, a ser equànimes, i fins a cert punt, generosos, en el nostre judici i a fer el possible per entendre l’extrema dificultat del dirigent, la seva incapacitat per gestionar i processar tota la informació en curtíssim espai de temps i la impossibilitat de preveure amb seguretat escenaris futurs en entorns que canvien diàriament.

El Govern de Sánchez ha anat de menys a més. Va titubejar d’inici i va fer veure que tancava els ulls davant de la realitat que s’acostava. Va permetre manifestacions, com les del 8-M, que s’haurien hagut d’impedir. Va intentar allunyar la gravetat del que ens venia a sobre amb pedaços de morfina dialèctica. Però tot això, per ser justos, és morralla que no hauria canviat substancialment, ni tan sols, col·lateralment, la situació. Ara estem en un altre escenari. Des del cap de setmana el Govern lidera i decideix, ja tocava, en els dos fronts que ens dessagnen: el sanitari i l’econòmic.

La sessió plenària del Congrés, amb només 30 parlamentaris presents, és potser la imatge més nítida de l’excepcionalitat que estem vivint, descomptats els uniformes militars que cada dia donen compte de les últimes novetats de la crisi. Una excepcionalitat que inclou, o així hauria de ser, evitar l’ús de la pandèmia i del sofriment que se’n deriva per treure’n rèdit polític. Ho ha entès finalment l’oposició, que amb l’excepció dels ultres, ha decidit posar-se al costat del Govern i sembla que també ho ha entès el mateix Sánchez, que en la seva primera intervenció va confondre la Constitució amb una vacuna. Van camí d’entendre-ho, tot i que més lentament, els dirigents catalans, molt diligents en la gestió però desencertats en moltes de les seves declaracions.

Tindrem temps de jutjar el Govern pels resultats. Mesurant a consciència l’impacte, abast i encert de les decisions que ha pres i que continuarà prenent. Però serà quan això passi. Aquell dia, per cert, també caldrà passar comptes amb la Casa Reial. No sigui que amb el virus se’ns oblidi retre comptes de l’últim escàndol que l’afligeix. Coda: no ho fiï tot al Govern. Hi ha temps en què la política només pot mitigar el dolor, no estalviar-lo. Ens ha tocat viure un d’aquests temps.