21 d’oct 2020

Anar al contingut

Des de Madrid

La Corona, en risc

BALLESTEROS

La Corona, en risc

José Antonio Zarzalejos

El Rei ha de fer un pas més i retirar l'ombra del seu pare per complet -estaria indicat l'autoexili- i, si fos el cas, facilitar que es depurin responsabilitats penals davant la Sala Segona del Suprem

La nota de la Casa del Rei difosa aquest diumenge llança greus acusacions al rei emèrit, comunica que Felip VI renuncia, per ell i per la seva filla la princesa d’Astúries, a l’herència de Joan Carles I, i dona compte que el cap d’Estat retira l’assignació anual al seu pare que arribava als 194.000 euros. Es tracta de la caiguda absoluta i irreversible de la reputació del rei emèrit, estranyament entossudit, per frivolitat i prepotència, a destrossar tots els actius que va reunir la seva gestió des de 1975 fins als primers anys d’aquest segle.

Es va pensar –el primer, el seu fill– que l’abdicació del rei fundacional de la democràcia (juny del 2014) seria un tallafoc suficient per protegir la Corona del descrèdit en què l’havia deixat Joan Carles I a través d’un comportament personal, familiar i també financer, fora de qualsevol registre d’admissibilitat en l’exercici de la màxima magistratura de l’Estat. La implementació per Felip VI d’altres mesures (reduir la dimensió de la família reial i suprimir l’agenda pública del seu pare, entre d’altres) tractaven d’empetitir la llarga ombra de les conductes de l’emèrit que s’enllaçaven amb les del seu gendre i amb la tossuderia de la infanta Cristina que continua sense renunciar, per simbòlic que sigui, als drets successoris.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La nota de la Casa del Rei és punyent per a Joan Carles I, el compromet presumptament en responsabilitats penals i trenca la relació entre pare i fill, que en una institució familiar no és un assumpte menor. Però el que és essencial: un nombre important de diputats i senadors representen avui a les Corts Generals forces polítiques que qüestionen la monarquia parlamentària. Addueixen el seu caràcter no democràtic –cosa que és discutible perquè es va ratificar a la Constitució– i impugnen la seva funcionalitat. La Corona és una institució indefensa que depèn de l’ajuda i el suport social, institucional i polític. I no és del gust, en absolut, d’una gran part de l’esquerra, del nacionalisme i l’independentisme, que hi veu un llegat que el franquisme hauria dipositat en els intersticis del sistema.

El pacte constitucional de 1978 es va fonamentar en tres pilars: la monarquia parlamentària; la descentralització de l’Estat autonòmic (autogovern de les nacionalitats i regions) i en un ampli elenc de drets i llibertats. Efectivament, la Corona porta causa de la designació per Franco el 1969 de Joan Carles I com el seu successor en aplicació d’una llei ratificada el 1947. Però els mèrits de naturalesa democràtica de Joan Carles I i el seu fill Felip VI van afegir una legitimació d’exercici que el rei emèrit està destrossant amb una frivolitat extraordinària.

Les mesures que ha pres el rei són estimables però no suficients per ancorar la Corona en l’imaginari col·lectiu espanyol. Ha de fer un pas més i retirar l’ombra del seu pare per complet –estaria indicat l’autoexili– i, si fos el cas, facilitar que es depurin responsabilitats penals davant la Sala Segona del Suprem. Aquest assumpte té un mal pal·liatiu i la Casa del Rei i el Govern hauran d’establir un pla de contingència si no volem que un element decisiu del model constitucional faci fallida. Perquè si ho fa, l’efecte serà sistèmic.