25 nov 2020

Anar al contingut

DES DE MADRID

83 dies per rescatar el PP

Del 29 de juliol al 22 d'octubre, Casado es va convèncer de la necessitat peremptòria d'alliberar el seu partit de lligams paralitzants

El líder popular sabia des del principi que havia de votar 'no' a la moció de censura de Vox, però no podia comunicar-ho amb temps

José Antonio Zarzalejos

83 dies per rescatar el PP

JOSE LUIS ROCA

La negativa de Pablo Casado a secundar la moció de censura de Santiago Abascal contra Pedro Sánchez va ser dijous passat la culminació d’un llarg procés de maduració sobre la supervivència del PP com a alternativa de Govern a Espanya, com a soci homologat i homologable dels conservadors europeus liderats per Angela Merkel i com a organització amb capacitat de regeneració després de les seves disputes internes i, sobretot, després dels casos de corrupció que han afectat exdirigents de la formació que havien arribat a ser referències per a la seva militància.

Segons les versions de dirigents pròxims al líder del PP, ansiosos per plantejar en termes inequívocs un discurs refundacional del partit, Casado no tenia cap altra alternativa: o trencar amb Vox i situar-se en la moderació, l’europeisme i recuperar la frescor dels millors valors constitucionals, o continuar hipotecat pel passat recent de l’organització –la corrupció– i ostatge de les tàctiques de Vox, que tenia el propòsit declarat d’infiltrar-se en les bases electorals moderades, radicalitzar-les, confrontar de forma estèril amb el Govern de Sánchez i Pablo Iglesias i diluir el PP per sobrepassar-lo en unes pròximes eleccions.

La percepció de màxim risc es va produir a la seu del PP al carrer Génova de Madrid el 29 de juliol, quan Abascal va anunciar en un ple extraordinari del Congrés sobre el Consell Europeu que plantejaria una moció de censura al Govern. «No comptin amb nosaltres per a maniobres de distracció que reforcin Sánchez», va afirmar immediatament el secretari general dels populars, Teodoro García Egea, que ha sigut una de les peces decisives de Casado al tauler de l’estratègia de rescat del partit.

Oferta a Mayor Oreja

L’anunci del president de Vox es va interpretar com el que era: una agressió al PP. I encara més quan es va saber que la pretensió d’Abascal consistia a presentar la candidatura del Govern a una personalitat de relleu que fos pròxima al PP, fins i tot un antic dirigent de la formació. El president de Vox va pensar en Jaime Mayor Oreja, exministre de l’Interior i expresident dels populars al País Basc, catòlic militant i home de profundes conviccions que, no obstant, va rebutjar immediatament l’oferta. Altres temptejos van resultar tan infructuosos que Abascal va assumir la candidatura però, ja amb la certesa de les pròximes eleccions catalanes el 14 de febrer, va situar de teloner de la seva intervenció parlamentària Ignacio Garriga, diputat de Vox per Barcelona.

El cessament d’Álvarez de Toledo com a portaveu dels populars en el Congrés va ser una decisió preparatòria del cop parlamentari de dijous

Però entre el 29 de juliol i el 22 d’octubre, en aquells 83 dies, es van produir esdeveniments que van afirmar Casado i el seu reduït grup de col·laboradors en la necessitat peremptòria d’alliberar el PP de lligams paralitzants i del procés agònic en què s’estava introduint. A l’agost, el president popular va adoptar una decisió estratègica i preparatòria del cop parlamentari d’aquest dijous: va cessar Cayetana Álvarez de Toledo en el seu càrrec de portaveu del grup popular en el Congrés, la va substituir per Cuca Gamarra i va situar en posició més rellevant Ana Pastor. I en un gest molt significatiu va reclamar a l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida, que assumís la representació de l’organització, càrrec de nova creació.

El polític de Palència va aguantar l’empemta mediàtica dels partidaris de la diputada per Barcelona, els elogis de la qual es van redirigir cap a Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de Madrid a qui Génova ha anat menjant el terreny –entre protestes de recolzament incondicional– a través de la gestió del conseller d’Interior i Justícia, Enrique López, un magistrat a qui, amb una capacitat d’entesa renovada amb el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, se li ha encomanat una representació oficiosa del Govern regional per evitar els desbordaments de la presidenta i l’arbitratge amb Ignacio Aguado i Ciutadans, habitualment a la grenya amb Ayuso, induïda per Miguel Ángel Rodríguez, un altre personatge qüestionat pels sectors moderats del PP. En el pròxim congrés regional del PP de Madrid, que se celebrarà el 2021, Ayuso no serà la presidenta de l’organització. Génova recolza Martínez Almeida per a aquest lloc d’especial importància.

A la controvertida gestió de la pandèmia a Madrid –que ha suscitat acerbes crítiques dels presidents autonòmics del PP, partidaris d’enfocar aquest tema des d’una perspectiva més empàtica amb les inquietuds socials, deixant al marge la competició política amb l’Executiu central– es va afegir el recent esclat judicial del ‘cas Kitchen’ i la sentència confirmatòria del Tribunal Suprem de l’‘assumpte Gürtel’, les dues fites judicials que reforçaven la convicció de practicar un necessari «tall net i irreversible» en la trajectòria del partit.

Vox, mentrestant, cavalcava un discurs de superioritat moral sobre el PP, disciplinava els governs madrileny, andalús i, en menor mesura, el murcià, i expandia la seva àrea d’influència: creació d’un centre d’estratègia ideològica (Fundació Dissens) dirigit per Jorge Martín Frías, abans un home de FAES, i impulsava un sindicat (Solidaridad) que serviria al partit d’ultradreta per desmentir la connotació de ‘petimetre’ que ara acompanya els seus dirigents.

Alineament amb Europa

Casado sabia des del dia 29 juliol que el vot del grup popular en la moció de censura havia de ser negatiu, però que comunicar-ho amb temps només li suposaria una pressió potser insuportable dels sectors més durs del seu propi partit i, sobretot, dels prescriptors mediàtics que advoquen per «la unitat de la dreta» per consolidar un front polític amb Vox, vivament desaconsellat pels populars europeus. El greu error del Govern al plantejar una reforma de la llei orgànica del Poder Judicial que ha alertat el Consell d’Europa i la Unió Europea va confirmar a Casado que l’alineament amb les polítiques dels populars europeus és una de les claus per al futur del PP.

El discurs d’Abascal va ser tan tremebund i erràtic que, sent bo el de Casado, ho va fer encara millor per contrast

A Casado només li faltava una dada per descarregar el seu cop sobre Vox i impugnar la coalició negativa entre Abascal i Sánchez: el discurs del polític alabès. L’hi va posar fàcil: la peça oratòria del candidat va resultar tan tremebunda i erràtica que sent bo el discurs de Casado, ho va fer encara millor per contrast amb el del seu contrincant. L’efecte de la intervenció del president popular va sorprendre molts dels seus i tots els aliens. No només va causar la «perplexitat» d’Abascal, sinó que va merèixer l’elogi d’Iglesias –clarament desconcertat– i va aconsellar a Sánchez fer de la necessitat virtut: proposar la paralització de la reforma del Consell General del Poder Judicial per renegociar-la amb els populars, acordar també la renovació de quatre magistrats del Tribunal Constitucional i nomenar un nou Defensor del Poble que conciti un consens general.

És possible que el PP s’obri a una negociació amb el Govern, bé a través del ministre de Justícia, bé mitjançant representants dels grups parlamentaris. Arribar a un statu quo en què els populars no siguin percebuts com a part del problema del país sinó de la solució exigeix un cert grau d’entesa en qüestions d’Estat amb l’Executiu. Però no només això. Casado reunirà la plana major de l’organització dimarts que ve perquè no s’obrin esvorancs a les files del partit en vista del que a Génova es preveu una «resposta mediàtica» a la seva ruptura amb Vox que aquest divendres ja apuntava en diversos mitjans madrilenys.

Fonts populars suggereixen que la direcció ha previst les conseqüències del discurs de Casado i, en particular, la capacitat de Vox de complicar la governabilitat de MadridMúrcia i Andalusia. Com la situació «no admet mitges tintes», Juan Manuel Moreno Bonilla a Sevilla, Díaz Ayuso a Madrid i Fernando López Miras a Múrcia mostrarien els seus poders a Vox: la dissolució anticipada dels parlaments regionals.

El dirigent del PP reunirà la seva plana major perquè no s’obrin esvorancs en vista de la «resposta mediàtica» a la seva ruptura amb la ultradreta

Fer creïble el gir copernicà del PP exigeix a Casado més decisions. D’una banda, deslliurar-lo de la contaminació de personatges que, encara amb el carnet, estan imputats per casos de corrupció i, de l’altra, enfrontar-se a la crisi de Catalunya d’una manera propositiva per reconnectar amb l’espectre constitucionalista de centredreta i curtcircuitar les ambicioses pretensions catalanes de Vox que, almenys fins aquest dijous, estudiava un bon resultat el 14 de febrer.

President per si mateix

Una situació ja sembla consolidada: Casado, elegit president del PP pel 57% dels vots emesos en el congrés extraordinari celebrat el mes de juliol del 2018, ha consolidat el seu fins ara insegur lideratge desempallegant-se de les coalicions internes que el «tutelaven»: el rajoyisme, l’aznarisme i el cospedalisme. Casado és president per si mateix després de prendre la decisió que la majoria pensava que no seria capaç d’adoptar. El seu discurs de dijous va alterar per complet les variables fonamentals de la política espanyola. El seu repte consisteix ara a passar de les paraules als fets i fer-ho aquesta vegada en menys de 83 dies.

Temes: Pablo Casado PP