Anàlisi

Itàlia, o com no actuar davant del Covid-19

La lliçó de la catàstrofe italiana és clara: sense aturar la cadena de contagis, anem a la catàstrofe

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp52590450 a woman  wearing a protective mask  crosses piazza duomo wit200307212351

zentauroepp52590450 a woman wearing a protective mask crosses piazza duomo wit200307212351 / MIGUEL MEDINA

L’hecatombe que pateix Itàlia és una oportunitat per aprendre coses sobre el coronavirus i també és una bona ocasió per reflexionar sobre el paper de l’Estat en la gestió de la globalització. Itàlia ens ha ensenyat el que no s’ha de fer. Les administracions del nord van menysprear, inicialment, les advertències sobre els perills del coronavirus, com si això només els pogués passar als xinesos. Imbuïda d’una lògica molt del nord, la majoria de la societat tampoc va adoptar cap mesura quan van sorgir els primers casos. És més, quan el Govern va reaccionar, tard i malament, aïllant la Llombardia i altres províncies riques, molts joves van agafar trens i avions cap a altres països o cap a la ‘Italia povera’. Un desastre de descoordinació administrativa, que ha col·lapsat el sistema sanitari i ha obert en canal les misèries d’un Estat corcat per les polítiques de Silvio Berlusconi. També ha demostrat la futilitat d’aquella idea, tan italiana, segons la qual l’Estat no fa falta perquè la societat té prou amb ella mateixa.

La lliçó de la catàstrofe italiana és clara: sense aturar la cadena de contagis, anem a la catàstrofe, ja que una baixa letalitat multiplicada per milions d’encomanats portaria xifres esfereïdores de víctimes per forts que siguin els sistemes sanitaris (on no n’hi hagués, podria conduir a situacions com la grip espanyola del 1918, que va matar 50 milions de persones amb una letalitat similar a la del Covid-19). Per això totes les indicacions destinades a tallar aquesta cadena i contenir el virus, com les que recomanen les autoritats sanitàries espanyoles, són benvingudes.

Notícies relacionades

A Espanya, el liberalisme darwinià no està tan estès. Per això el Govern i les autonomies han gestionat la crisi amb un tempo més adequat i més coordinació. Tot i que tampoc ha faltat qui ha menyspreat la magnitud del que se’ns venia a sobre. Basant-se en la necessitat certa de denunciar l’alarmisme, alguns mitjans de comunicació van banalitzar l’amenaça durant un parell de setmanes. Alguns es van entossudir a presentar el coronavirus com una grip una mica més molesta, de baixa letalitat, i que només matava per sobre dels 70 anys (sic). Per sort, aquesta etapa sembla superada i hi comença a haver una consciència cívica sense la qual les mesures implementades no serien efectives. Per cert, la societat xinesa ha donat una lliçó al món, assumint un autoaïllament que, ateses les circumstàncies, és una prova de solidaritat amb els més vulnerables.

Aturar la proliferació del virus exigeix una bona coordinació entre les autoritats sanitàries del govern i les de les comunitats autònomes. De moment sembla que hi ha sigut. Requereix una informació útil, pedagògica, que rebutgi l’alarma infundada però que també descarti tota forma de negacionisme. N’hi comença a haver. I demana a crits que la UE adopti protocols comuns que permetin retallar el virus a escala continental i evitar uns danys col·laterals que podrien fragilitzar encara més les nostres societats. Es tracta d’un repte global que demanda «fer el que faci falta on faci falta», com va dir el president, Pedro Sánchez, després de parlar amb els seus col·legues europeus.