Les dues debilitats de Puigdemont

Bany de masses a Perpinyà, adhesions de gent d’esquerres, encarnació del legitimisme, èxits davant de la justícia europea contra l’espanyola, intensa i efectiva campanya de descrèdit per la ‘rendició’ de Junqueras, sondejos a l’alça... Carles Puigdemont disposa de bones cartes per afrontar el repte de superar de nou ERC. Però també en té de dolentes. N’hi ha almenys dues que li resten possibilitats. La segona, que a Madrid no té força per tombar el govern de Pedro Sánchez. Els seus diputats poden cridar més o menys l’atenció però són irrellevants tant a l’hora de formar majories com a la d’impedir-les. La primera, la que li fa més mal, la que de veritat pot amargar-li les perspectives de triomf, es deia CDC, partit on militava, i es diu PDECat, partit on milita.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El partit dels Pujol, el del 3%, el del peix al cove que va acabar demanant la lluna en la mateixa cistella, el partit reconvertit en fals, és un llast sense el qual molt probablement, per no dir segur, JxCat reeditaria l’hegemonia. Per si fos poc, el PDECat està ple de partidaris del diàleg possibilista i de dirigents, entre ells Artur Mas, que estan a favor del neoautonomisme tot i que sigui provisional, en contra de la unilateralitat i més en contra encara d’utilitzar la Generalitat com a bastió de la resistència i ariet del procés. En conseqüència, bona part de la pluja de crítiques dels partidaris i els criptopartidaris de Puigdemont als presumptes traïdors de Junqueras impacta contra la teulada de JxCat en benefici de la CUP. Haver provat de doblegar i modelar el PDECat a la voluntat de domini de Brussel·les en comptes de renegar-ne ha sigut doncs un greu error de càlcul. Pensava que sumava i resulta que resta. Si no fos perquè tem Artur Mas, Puigdemont encara seria capaç de rectificar i donar el cop de porta que alguns dels seus fervents li reclamen.

La via per disminuir l’altra debilitat, o sigui la falta d’efectius numèrics per tombar el govern i provocar no el col·lapse d’Espanya com pretenen sinó un govern de coalició entra la dreta i l’extrema dreta com sembla que prefereixen, es diu taula de diàleg. Millor l’esmentat fracàs, o almenys greu descrèdit, de la taula de diàleg. Si, en efecte, es combinés en pocs mesos la sensació que el PSOE és incapaç d’oferir res que millori la situació amb una humiliació electoral d’Esquerra, sembla fàcil deduir que Junqueras es veuria forçat a canviar l’estratègia del diàleg i el mal menor per la de la submissió a Brussel·les i la confrontació amb Madrid. En aquest sentit, el calendari juga en contra de Puigdemont, perquè els resultats del diàleg no es veuran a curt termini. No obstant això, ERC ajuda el seu rival quan exhibeix tremolor de cames en comptes de reafirmar amb contundència la continuïtat de la taula i un govern de la Generalitat favorable al diàleg, sigui quin sigui el resultat electoral. Si Puigdemont venç no serà només per les seves bones cartes sinó perquè Junqueras s’empetiteix a la defensiva en comptes de jugar a fons les seves. Bonica manera de deixar-se guanyar.