La UE, al laberint migratori

La declaració final dels ministres d’Afers Exteriors de la Unió Europea, reunits aquest divendres a Zagreb, abunda en la mateixa falta de sensibilitat i altura de mires que el 2016 va desembocar en l’acord amb Turquia perquè es fes càrrec dels refugiats que, procedents majoritàriament de Síria, lluitaven per entrar a Europa. La disposició dels Vint-i-set per revisar l’acord subscrit amb el Govern turc, sempre que desisteixi d’incitar els refugiats a creuar la frontera grega o almenys intentar-ho, té molt de fugida cap endavant, de sortida momentània per a una situació que ha convertit els socis de la UE en ostatges dels designis polítics del president Recep Tayyip Erdogan.

Augmentar la contribució europea, ara de 6.000 milions d’euros, per al sosteniment dels desplaçats sirians en territori turc, no deixa de ser un altre pedaç per abordar un problema que interessa directament pel compromís amb la defensa dels drets humans, amb la situació d’una multitud vulnerable, utilitzada políticament per tothom. No hi ha cap dubte que el comportament d’Erdogan des dels últims dies de febrer és d’un oportunisme flagrant, però l’aproximació dels europeus al drama que té lloc al Mediterrani Oriental no està a l’altura de cap de les disposicions que el dret internacional en general i el comunitari en particular, inclòs el Tractat de Roma, estableixen per protegir els refugiats.

Incloure en la declaració final dels ministres un paràgraf en què s’afirma que els reunits rebutgen «amb fermesa l’ús que fa Turquia de la pressió migratòria amb objectius polítics» seria del tot acceptable si, tot seguit, no manifestés que és possible una nova entesa amb Ankara per mantenir els refugiats allunyats de les fronteres d’Europa. Entre altres raons, perquè no hi ha cap garantia que en el futur Turquia no torni a fer servir les víctimes de la guerra de Síria i d’altres situacions d’angoixa per pressionar els europeus, i que aquests no quedin atrapats, com ara, en un laberint sense sortida.

És particularment lamentable el recolzament acrític dels socis de la UE al Govern grec, que ha recorregut al gas lacrimogen per contenir els refugiats que han arribat fins a la seva frontera. No es tracta de posar en discussió el dret dels estats a garantir la seva seguretat i sobirania, però sí que és discutible, per no dir reprovable, la desproporció dels mitjans fets servir per aconseguir-ho. Sens dubte, és precís evitar una entrada massiva de migrants sense controls rigorosos i efectius, però això no justifica el recurs a una força extrema com han fet la policia i els guardacostes grecs enviats a la zona de crisi pel Govern de Kyriakos Mitsotakis. La UE és una gran potència econòmica que amb episodis com aquest degrada la seva imatge i dona ales als moviments d’extrema dreta, amb una hostilitat cap als fluxos migratoris que és un ingredient essencial dels seus programes.