04 juny 2020

Anar al contingut

Al contraatac

Herois quotidians

Hospital Clinic Barcelona

Herois quotidians

Xavier Sardà

Són refugi fins que ajuden a desviure i a sucumbir al núvol barbitúric. Ajuden a desnéixer. Són el personal sanitari en totes les seves ciències, jerarquies i benignitats

La mitologia de l’antiga Grècia estava plena de grans herois que es carregaven monstres espantosos, lluitaven contra exèrcits sencers i estimaven dones boniques. Que si Aquil·les, que si Hèrcules, que si Ulisses o Prometeu... Avui dia, els nostres herois van vestits de blanc, de blau o de verd. Són el personal sanitari i no són a l’Olimp.

Els imagino sols i alhora units. Són a l’inconsistent dic de contenció entre l’èxitus i l’empara. Són a l’escullera de la ventura, de l’atzar o de la fatalitat. Estan sempre conjugant glòria i perdició. Són refugi fins que ajuden a desviure i a sucumbir al núvol barbitúric. Ajuden a desnéixer. Són el personal sanitari en totes les seves ciències, jerarquies i benignitats.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Tenim metges i sanitaris en quarantena i el virus es vol indòmit. Tenen coratge, i la immensa majoria tenen aquesta especial barreja de noció filantròpica i de valor temperamental... Aquesta barreja de raó quotidiana i de sòbria compassió. S’acosta la borrasca i la trampejaran com només ells saben fer-ho, encarant la galerna i deixant-se portar per les hores, els dies i les seves nits. Ells saben com ningú que la vida és curta, però que la nit és llarga.

De la impotència, virtut

Només els que han viscut experiències hospitalàries intenses amb familiars i amics poden valorar en la seva justa mesura el tacte i l’excel·lència de molts professionals de la sanitat. Els grans recorden quan la mortalitat de la sida era del cent per cent i res es podia fer per salvar tanta gent jove. No se’ls podia salvar, però se’ls podia respectar, acompanyar i fins i tot se’ls podia brindar llevíssimes esperances. Molts metges i sanitaris van fer de la impotència virtut.

El virus d’ara és completament diferent i, sens dubte, menys devastador. En aquests dies negres no sabem si estem atònits o espantats. ¿Com se sap si un està més atònit o més espantat? En realitat, és molt difícil determinar-ho per la naturalesa mateixa dels dos estats que, això sí, deroguen la nostra concentració. Imaginem el planeta observat a distància i preguntem-nos si hi ha més atònits o més espantats. No hi ha ni ciència ni consciència que ho pugui mesurar.  

Es farà el que es pugui i la contesa serà àrdua, però sens dubte la immensa majoria dels ciutadans guarirà amb la feina dels nostres herois de blanc, blau i verd. Molt pocs se n’aniran. En seran molt pocs. Pablo Neruda: “Yo veo, solo, a veces, ataúdes a vela zarpar con difuntos pálidos, con mujeres de trenzas muertas, con panaderos blancos como ángeles, con niñas pensativas casadas con notarios, ataúdes subiendo el río vertical de los muertos, el río morado, hacia arriba, con las velas hinchadas por el sonido de la muerte, hinchadas por el sonido silencioso de la muerte”.