05 d’abr 2020

Anar al contingut

LA CLAU

Examen al masclisme

Examen al masclisme

Carol Álvarez

Arriba una altra vegada el Dia de la Dona, i cada assoliment nou i imprescindible porta el regust amarg d'allò que arriba injustament tard

Quan en 24 hores moren assassinades tres dones a Espanya en un exercici màxim de violència masclista, com ha passat aquesta setmana, la lluita feminista sona a quimera. Hi ha tant que recórrer... que, si ni tan sols la vida està fora de perill, sembla d’una altra galàxia l’abordatge de la reducció de la bretxa salarial o el debat serè sobre els micromasclismes mainstream. 
Si encara estem discutint els límits de la violència sexual i Plácido Domingo només rep la reprovació unànime de la societat quan ell mateix confessa que va ser un aprofitat amb les dones, les posicions del moviment feminista no estan tan avançades en el tauler estratègic que vol liquidar la discriminació per raó de gènere. Arriba una altra vegada el Dia de la Dona, aquest examen que posa nota a la nostra evolució democràtica, igual que l’Any Nou ens porta a fer balanç vital o el Nadal a pensar en els éssers estimats. I aquesta revisió porta a pensar en l’estat d’ànim que encaixa més amb el nostre ara. ¿Cansament? ¿Indignació? ¿Reivindicació? El que no podem és estar satisfets. Que el Govern central hagi anunciat per fi al Congrés que rebaixarà l’IVA als productes d’higiene femenina del 10% al 4%, l’escandalosa taxa rosa, hauria d’omplir de vergonya Executiu rere Executiu, en la seva incapacitat per suprimir-la o ni tan sols haver-la aprovat mai. A Escòcia han aprovat en les mateixes dates que aquests productes siguin gratuïts. No pot ser un triomf. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web


Tampoc ho és que les futbolistes hagin aconseguit ratificar el seu primer conveni col·lectiu aquest 2020. És històric: el primer a Europa, reconeix un salari mínim i una jornada laboral.  Benvingudes al primer món, però aquesta travessia pel desert de milers de dones esportistes encara ens ha deixat sorra a les vores dels pantalons. I no només anem endarrerits a Espanya: el 8 de març de l’any passat va ser l’equip femení mateix de futbol dels EUA el que va portar als tribunals la seva reivindicació d’igualtat de salari amb els futbolistes... i en el dia d’avui segueix la batalla als tribunals. De tot el món, només Nova Zelanda, Noruega i recentment Austràlia han aconseguit que se’ls reconegui aquest dret.

Fa massa que no hi ha raó objectiva perquè en infinitat de camps i assumptes no s’hagi legitimat la posició de la dona. No hi ha excusa, i cada assoliment nou i imprescindible porta el regust amarg d’allò que arriba injustament tard.