04 juny 2020

Anar al contingut

La nova mobilitat

Admnisitrativitis paralitzadora

Manu Mitru

Admnisitrativitis paralitzadora

Xavier Bru de Sala

Potser quan per fi les normes sobre el patinet elèctric surtin del forn ja no hi haurà companyies disposades a jugar-se-la

Haver estat una capital amb una tan dilatada tradició anarquitzant i contrària a la verticalitat ens porta, per la maleïda llei del pèndol, a caure en l’altre extrem. L’objectiu municipal de regular és en si mateix lloable. Si sense normes comunes no es pot conviure ni en un poble petit, és evident que el caos regnaria, i ha regnat, allà on no hi ha normes o no són respectades. Ara bé, d’aquí a requisar milers de patinets compartits i retenir-los fins que s’aprovin unes ordenances que s’eternitzen al forn dels dubtes i pateixen retard rere retard, hi ha un abisme, el que ens separa de les ciutats avançades, sense por de la innovació, les que primer deixen fer i després, segons les conseqüències, només posen ordre on és imprescindible.

L’administració municipal barcelonina, filla del despotisme il·lustrat maragallià, es mostra tan obsesida a no perdre el control que provoca paràlisi. En el període de consumisme nadalenc, les altes previsions de venda de patinets i altres vehicles portàtils elèctrics unipersonals es van enfonsar. Davant els dubtes de si podrien circular o per on podrien fer-ho, dotzenes de milers de ciutadans es van abstenir de provar la nova llaminadura, ràpida, assequible i efectiva. Tant particular com compartit, és clamorosa per comparació l’absència dels nous sistemes de transport, més pràctics que els anteriors, els que tenen en comú que ocupen poc lloc. Sembla que el temor de la innovació va per llarg. Compartir és una solució més pràctica i menys contaminadora. Desplaçar-se en els nous vehicles elèctrics i portàtils és una òptima solució. Les dues incògnites, el lloc on han de ser aparcats i els espais de circulació, si han de ser els pàrquings reservats i els llocs per on passin, segregats, són relativament fàcils de regular, i encara mes de desregular d’entrada i anar reaccionant més tard com fan tantes altres ciutats que prioritzen els avantatges sobre els inconvenients. A Barcelona succeeix el contrari. Aquí, fins que l’autoritat, o els càrrecs tècnics que infonen tanta por i respecte a l’autoritat, tinguin clar el que només ho estarà amb la pràctica, s’imposa la repressió en forma de multes o d’expropiacions, de manera que les empreses pioneres estan cada cop més escaldades. Potser quan per fi, vés a saber quan, les normes surtin del forn, ja no hi haurà companyies privades disposades a jugar-se-la.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Cal que Barcelona innovi. El mètode de la prova i la rectificació és, en casos com el que ens ocupa, el més efectiu. Una certa permissivitat és preferible a la prohibició total de facto, que és el pa d’avui i pel que anem sabent serà també el de demà, qui sap si el de demà passat. En qualsevol cas, si preméssim l’accelerador en matèria de restringir els cotxes particulars, la ciutat guanyaria prou espai com per aparcar flotes de vehicles de tota mena així com per facilitar-ne l’ús massiu i compartit, que és el més efectiu i barat per a l’usuari. També el més ecològic.