L'entrevista i el temps

Entrevistar algú és, també, l’art de capturar el seu temps. Gairebé com una fotografia. Passen els anys i, si l’entrevista és bona, manté intacte el regust de l'època, el paisatge de fons, tot allò que dona relleu i sentit a les paraules del protagonista. Fins i tot diria que les bones entrevistes guanyen quan la perspectiva de la distància substitueix la immediatesa. És el que es desprèn de ‘Retrats paral·lels’, les 18 converses de Montserrat Roig que ara han compilat Gemma Ruiz i Albert Forns (Edicions 62). A partir dels tres volums que va publicar Roig als anys 70, n'han fet una tria que és representativa –tant del panorama cultural del moment com del caràcter i l’ofici de l’escriptora-. Entre els creadors seleccionats hi ha Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies, Pau Riba, Mercè Rodoreda i Eugeni Xammar.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Hi ha un detall tipogràfic important que sobresurt a l’edició: en contra del que es fa habitualment, la lletra cursiva –menys llegidora– es reserva per a l’entrevistat, mentre que la rodona, més natural, és per a l’entrevistadora. Es dona així la veu principal a l’autora, a la mirada intel·lectual que lliga els entrevistats. Som al final del franquisme, quan la cultura catalana connecta amb el món més enllà del que és clandestí. A través de la seva curiositat, de l’art de la provocació i la rèplica per fer parlar l’altre, Montserrat Roig sap convertir les entrevistes en retrats dels personatges, cadascun amb els seus replecs i particularitats. La conversa per damunt de l’entrevista, doncs, i després l’oralitat combinada amb la reflexió per aconseguir el matís literari, que és el fa el text perdurable.

A les acaballes del franquisme, les revistes en català eren una de les formes de militància cultural més vives, i és en capçaleres com ‘Oriflama’ i ‘Serra d’Or’ on es van publicar primerament aquests perfils de Roig. Per la mateixa època, Anna M. Moix feia un tipus d’entrevista semblant a ‘Tele/eXpres’, i Baltasar Porcel igualment a ‘Serra d’Or, sovint amb els mateixos protagonistes. Artistes, músics, pintors i escriptors. Seria interessant comparar-les avui, 40 anys més tard, per tenir una foto encara més polièdrica de l’escena.