L'atenció de la sanitat pública

Quan els polítics es converteixen en pacients

Està molt bé que polítics i personatges públics passin per hospitals i consultes, que es tombin a la llitera i vegin les coses des d'una altra perspectiva. Que experimentin a la seva pròpia pell i sobretot que ho expliquin

2
Es llegeix en minuts
trias car 1200

trias car 1200

Fa uns dies, en una entrevista a Betevé l’exalcalde Xavier Trias m’explicava el tractament que s’ha fet per treure la tremolor, de moment, de la mà dreta. Des dels 16 anys patia tremolor intencional i això no li permetia ni escriure ni agafar un got d’aigua amb seguretat. Era, diu ell mateix, invalidant. Trias s’ha fet aquest tractament amb ultrasons en una clínica privada i va aprofitar l’entrevista per reivindicar que teràpies com aquesta tinguin cobertura pública. Deia: «La sanitat pública hauria de ser capaç de donar aquesta prestació perquè hi ha més gent de la que ens pensem que té aquest problema. Quan una cosa arriba a un extrem de ser invalidant no és un luxe». Trias va ser conseller de Salut. Així que les seves paraules, ara com a pacient, tenen rellevància i haurien de fer pensar als que ara manen.

L’alcaldessa Ada Colau també ha estat, recentment, pacient i ha patit en la seva pròpia pell les limitacions de l’atenció pública. Al desembre, Colau es va operar d’una hèrnia que li va provocar el seu segon embaràs i també va aprofitar per demanar que la sanitat pública cuidi més a les dones després de parir. Ara, deia l’alcaldessa, si no hi ha risc per la vida de la mare, l’administració se’n desentén. Colau explicava que l’hèrnia que tenia i que li deformava la panxa no era només una qüestió estètica, que també, sinó que li provocava dolor, li condicionava la vida i l’autoestima.

Notícies relacionades

Colau i Trias no són les úniques veus que aquests dies han demanat revisar l’atenció de la sanitat pública. L’actriu i directora de cinema Leticia Dolera explicava en una entrevista a TVE que havia anat a teràpia i feia una crida perquè la Seguretat Social cobrís d'una forma més àmplia la salut mental. Les visites al psicòleg tampoc són un luxe. Com tampoc ho és anar al dentista. D’això encara no s’ha queixat cap personatge públic, que jo sàpiga, però és el cas més greu, més evident i que afecta més gent. El sistema públic es queda molt curt. Tant, que fins i tot l’Ajuntament de Barcelona ha decidit posar-hi remei i el 2021 està previst que obri el primer dentista municipal, tot i la incomprensible oposició del Col·legi d’Odontòlegs. De fet, ara ja s’està donant servei a les persones vulnerables. Hi ha barcelonins que fa 10 anys que no trepitgen la consulta d’un dentista. Ho saben molt bé les entitats socials que fa temps que intenten cobrir aquesta necessitat. Els preus d’alguns tractaments obliguen a moltes persones, no cal que siguin extremadament pobres, a anar sense alguna dent, amb els problemes socials i de salut que això representa: evitar riure, problemes estomacals, dificultats per trobar feina i baixa autoestima.

Per això és important el testimoni de Trias, Colau i Dolera, perquè ajuda a obrir un debat. Està molt bé que polítics i personatges públics passin pels hospitals i les consultes, s'estirin a la llitera i vegin les coses des d’una altra perspectiva. Que experimentin en la seva pròpia pell i, sobretot, que ho expliquin. És un gest de transparència i d’empatia. És la millor manera de donar veu als que no la tenen.