El tercer pilar

Els estats ja no poden controlar tot el que passa als seus territoris. En tenim exemples diàriament. Que Espanya garanteixi que es pot fer el Mobile malgrat el risc del coronavirus no garanteix que es faci. Els efectes del canvi climàtic traspassen les fronteres impunement. Mig Europa creu que també ho fan els immigrants il·legals, tot i que no sigui cert. Els preus agrícoles poden arribar a ser inferiors als costos, perquè els productes viatgen a la velocitat de la llum. I als estats no els agrada semblar febles. Per això multipliquen els escarafalls. Aquesta setmana ho ha fet Boris Johnson amb una llei restrictiva d’immigració. I Vladímir Putin, prohibint que els xinesos viatgin a Rússia com si els virus tinguessin passaport.

Els mercats s’han desterritorialitzat. Espanya, la UE i l’OCDE miren de recaptar impostos per les transaccions que es fan en el ciberespai a través d’Amazon o Google. Posen taxes especials com els antics aranzels per protegir un territori en el qual actuen operadors que produeixen en un mercat, distribueixen en un altre i paguen impostos en un tercer. Sempre buscant la màxima eficiència a curt termini. Les empreses també gesticulen perquè ja no totes competeixen en el mateix mercat de la mateixa manera.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Raghuram Rajan ha revolucionat el debat als Estats Units sobre aquests temes amb el seu llibre El tercer pilar És una explicació alternativa de la victòria de Donald Trump. Considera que la clau no han sigut les xarxes ni el populisme, sinó la seva defensa del territori. Estat i mercat han marcat la dialèctica de les polítiques econòmiques. I certa versió del liberalisme i del socialisme ha considerat que les nacions, o sigui els territoris, eren una cosa secundària per regular l’economia. Ciutadans va fer bandera de la idea que no pagaven impostos els territoris, sinó els individus. Però els serveis es presten al territori. El tercer pilar. Per això Rajan propugna que a més dels equilibris públic-privat i de lliure competència, es vetlli per l’equilibri territorial. Fixem-nos com gairebé tots els grans assumptes econòmics de la setmana estan marcats per aquest tercer pilar: l’harmonització dels impostos a Espanya, els pressupostos de la UE, la possible cessió de la caixa de la Seguretat Social al Govern basc, la taxa Google...

Un dels principals fonaments del populisme polític és el malestar econòmic dels territoris: l’impacte de les deslocalitzacions (els obrers de Michigan que van votar Trump), la sensació d’excés d’immigració per falta de població activa autòctona (Alternativa per Alemanya o Vox a El Ejido), l’Espanya buidada, les desigualtats de preus a Espanya o en comunitats com Catalunya i Madrid... El territori aviva vells fantasmes per la impotència dels estats per regular mercats immaterials. El debat és tan complex com apassionant. A alguns els fa mandra, però tard o d’hora aquest assumpte s’ha d’afrontar, perquè els estats i els mercats operen sobre persones que viuen en territoris, no en el ciberespai. Treballen. Consumeixen. I voten.