31 març 2020

Anar al contingut

Editorial

Harmonització i autonomia fiscal

És incoherent reduir impostos fins al punt de crear una mena de paradisos fiscals i després demanar més aportacions de l'Estat

Harmonització i autonomia fiscal

DAVID CASTRO

La reforma del model de finançament autonòmic és una de les tasques que el Ministeri d’Hisenda, liderat per María Jesús Montero, ha marcat en vermell a la seva agenda. És una negociació complexa en la qual es barreja l’eix territorial i el polític, amb comunitats dirigides per partits de diferent color i per barons territorials d’enorme pes polític. És una negociació, a més, que a Espanya se sol viure amb una afectació exagerada: no hauria de ser motiu de preocupació ni la competència territorial ni la negociació ferma per protegir els interessos de cada comunitat, i més encara tenint en compte que els principals serveis socials (educació, sanitat...) depenen dels pressupostos de les autonomies.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El que sí que és inadmissible és la competència deslleial en l’àmbit fiscal a l’empara de la desitjable i necessària autonomia de les comunitats en alguns tipus impositius. És, per exemple, el cas dels impostos sobre el patrimoni i de successions, que comunitats governades pel PP (amb la Comunitat de Madrid com a principal exemple) han utilitzat per crear una mena de paradisos fiscals amb els quals atreure empreses i inversions. És incoherent reduir impostos i després, en la negociació amb el Govern, exigir l’augment de les aportacions de l’Estat. Amb aquesta política es crea una situació a què la resta de comunitats es veuen obligades per poder competir a reduir els seus ingressos, afectant, d’aquesta manera, la qualitat dels seus serveis socials.

En aquest context s’ha d’entendre la decisió del Govern de limitar la competència fiscal entre territoris en el proper model de finançament autonòmic. Serà una negociació complexa en què s’han d’equilibrar les legítimes ànsies d’autonomia fiscal de les comunitats, la lleialtat del sistema, les necessitats de finançament i la garantia que tots els ciutadans espanyols reben una qualitat de servei equiparable independentment del territori on resideixen. El paper del Govern no és només repartir diners entre les comunitats, sinó també vetllar per la igualtat (no pas la uniformitat) en un model flexible com és el de les autonomies.