Editorial

L'explotació de les cuidadores sense papers

El tracte que rep aquest col·lectiu ens degrada com a societat i delata com no es prioritza la necessitat social que cobreix

1
Es llegeix en minuts
undefined42762920 young caring nurse cheering up the sick patient  alzheimer  200218173656

undefined42762920 young caring nurse cheering up the sick patient alzheimer 200218173656

Una explotació insuportable. Laboral, però també de tot tipus. Jornades inacabables de feina, insults, insinuacions sexuals, quan no abusos. Aquesta és la situació d’extrema vulnerabilitat a què estan exposades les cuidadores sense papers. Dones migrants que pateixen una situació de total desemparament. Moltes d’elles es troben soles, sense una mínima xarxa familiar que les ajudi. Per combatre la seva situació d’extrema desprotecció, algunes d’elles han creat el Sindicat de Cuidadores sense Papers. Aquest diari recull alguns dels seus testimonis. Llegir-los és endinsar-se en un món de degradació humana molt pròxim a l’esclavitud. Un món en el qual la llei s’ha convertit en una trampa despietada.

Sense papers no hi ha feina. Sense feina no hi ha papers. Però s’han de guanyar diners per sobreviure. En aquest cruel cercle viciós es troben atrapats milers de migrants. Una porta d’entrada a la marginalitat i a l’explotació. El nou Sindicat de Cuidadores sense Papers és un espai d’ajuda mútua, també de recolzament, de companyia. Moltes de les nouvingudes al país desconeixen els seus drets. Creuen que no en tenen cap. El seu desconeixement també s’alimenta perquè, massa sovint, els qui les contracten els fan creure que no tenen cap protecció. Les consideren una mena de ciutadans de segona.

L’explotació de les dones cuidadores no només ens degrada com a societat, també delata una profunda mesquinesa política que es nega a posar les cures al centre d’interès. El mercat els mira amb menyspreu, els considera poca cosa. En l’antiguitat, eren assumits pels esclaus. Durant segles va formar part de les tasques, gratuïtes i abnegades, de les dones. En l’actualitat, en comptes de considerar-les una necessitat social i teixir una xarxa de serveis per assumir-les amb dignitat, no s’esmenten, es releguen del debat, de la llum pública. Allà, a les ombres, es troba una legió de dones explotades a qui se’ls nega una vida digna. «Et roben el temps, et roben la vida», resumeix una de les afectades. A la fi, una perversa trampa social i política.