03 d’abr 2020

Anar al contingut

La 'taxa Google'

FILE PHOTO: FILE PHOTO: The logo of Google is pictured during the Viva Tech start-up and technology summit in Paris, France, May 25, 2018. REUTERS/Charles Platiau/File Photo - RC1C19D495F0

Charles Platiau (REUTERS)

Recuperar part de l'excedent generat per l'economia de xarxa resulta tan necessari com problemàtic fer-ho des d'un sol país

En el joc de l’olla als nens se li tapen els ulls i se’ls diu que colpegin amb un pal una olla, plena de llaminadures, que penja d’un cordell.  Certament a l’olla hi ha petits tresors (a recaptar/recollir quan la pinyata cau), però com apropiar-se’n d’aquests sense trencar la corda (malmetre el joc, la innovació) no resulta fàcil. Això és avui la nomenada taxa google. Una bossa d’objectius de política i economia, barreja suposada de protecció de la privacitat de les persones, la regulació de la competència, la prevenció de l’evasió fiscal i fins i tot la protecció de les empreses nacionals. 

Els arguments de gravamen de l’agregació digital (la venda de dades, la intermediació i la publicitat online) tenen a veure amb les externalitats dels beneficis de xarxa; és a dir, el fet que aquesta pren valor en la mesura que tots hi anem participant; just a l’inrevés del que passa amb la contaminació o amb la congestió, en les que tot s’empitjora en la mesura que més gent s’hi afegeix.

Aquest benefici d’ús te difícil captura individual, tot i que cada cop son més nombroses les cooperatives de ciutadans que volen empoderar-se de l’ús de les dades, pròpies i compartides, amb característiques doncs de bé comú. Però en general els costos de transacció, de posar-se d’acord i negociar amb les empreses, son elevats. Davant de la plusvàlua que altrament es genera, si l’estat no recupera part d’aquell excedent, son les empreses les que s’apropien dels beneficis de la participació, certament voluntària, però alhora generadora de oligopolis anticompetitius.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Aquesta és almenys la teoria. No son però arguments acceptables de la intervenció fiscal el que així es neutralitzi un presumpte efecte negatiu contra l’activitat tradicional, ja que en el redireccionament de la demanda, pels canvis en  els preus relatius pagats pels consumidors, està bona part dels incentius del progrés econòmic. Per altra banda, protegir el statu quo es quelcom diferent a que la innovació pagui per a tots els costos socials que porti aparellats com ara el transport o l’energia: Es en els efectes i no en les causes on hem de buscar les raons del gravamen.

Més enllà de la teoria: el govern de l’Estat necessita més i més ingressos. Primer, per a finançar l’augment de despesa que s’aveïna fruit del govern de coalició, que ha de complaure noves clienteles electorals. Segon,  i en tot cas, per a sanejar el dèficit públic, que malgrat no se incrementin les despeses, és requerit per a satisfer el que demana la Unió Europea.

Arribats fins aquí, poques bases son avui més goloses per al govern actual que les que incorpora la taxa google per a les transaccions digitals, o la Tobin per a les financeres. Ambdues formen part del fum que entorna la voluntat de recaptació, tot i que de pràctica incerta. I aquí neixen els interrogants.

Necessitem ingressos però no els podrem cobrar de moment. Esperarem liquidar-los al final però no podem estar segur de si les empreses hi faran front un cop vista la situació en la que estigui l’economia espanyola.  La projecció de ingressos és dubtosa i ja fou desinflada el seu dia per l’AIREF.  De la previsió feta, si l’aprovació es fa ara, es recaptarà només la meitat. I això si s’aconsegueix fer efectiu tot el que l’impost porta aparellat (la inspecció ja ha dit que de l’any actual res de res). Altrament, la Unió Europea no s’ha posicionat obertament en el tema, per la por a la resposta del gran protector de les tecnològiques, filles dels Estats Units, president Trump. Entre països europeus, caldria a més certa harmonització que avui ni s’anticipa. Bases espúries de difícil control fan per ingressos gasosos.

Com però recuperar part d’aquell excedent esmentat generat per l’economia de xarxa resulta tant necessari com problemàtic fer- ho des d’un sol país, amb una identificació difusa de subjectes passius i unes bases prou elusives.  Certament hem de donar oportunitat als intents que es facin, però no ho hem de fer creient que això garanteix un finançament de més despesa abans fins i tot de fer caixa.