Al contraatac
Tele utopia
La bronca entre una diputada del PP i el director general de Telemadrid condensa un malentès que s'arrossega des de l'origen de la nostra democràcia: els polítics, quan arriben al poder, creuen que la tele és seva
undefined50702576 graf797 madrid 02 11 2019 vista del plat del debate ele191103175922 /
Anatole France va rebre el premi Nobel de literatura el 1921. Va ser un dels primers intel·lectuals en recolzar Zola després d’aquella ferotge denúncia, titulada ‘Jo acuso’, on destapava les mentides del poder en el ‘cas Dreyfus’; una història que Polanski ha portat al cine amb ‘El oficial y el espia’. A ell se li atribueix la frase «La utopia és el principi de tot progrés i el disseny d’un futur millor». Bé, doncs crec que un segle després continua vigent.
«Si fos lleial amb el Govern per al que treballa, l’esquerra no estaria fent-li la pilota».
«Jo no treballo per al Govern, sinó per a l’Administració pública. O sigui, els ciutadans».
La bronca entre una diputada del PP i el director general de Telemadrid condensa en poques paraules un malentès que s’arrossega des de l’origen de la nostra democràcia: els polítics, quan arriben al poder, creuen que la tele és seva. En el millor dels casos permeten que el talent es desenvolupi en la ficció i l’entreteniment, a canvi de no deixar anar el control dels informatius. En el pitjor, la seva obsessiva voracitat per exercir d’amos de la finca ho acaba contaminant tot; fins i tot l’humor. Aquests últims dies hi ha hagut soroll a Telemadrid –Isabel Díaz Ayuso assegura que és l’única presidenta autonòmica que «té» una tele crítica amb ella–; a Canal Sur també per diversos nomenaments –inclòs el de l’excap de premsa de Ciutadans–, i a les Corts valencianes per la designació del nou director d’À Punt, que va ser regidor socialista del seu poble.
Res que no hàgim vist. Era 1995 i jo m’anava adaptant a TV-3; sempre recordaré que a la setmana de debutar al ‘Telenotícies’ s’havia cremat el Liceu. Síndrome del desafortunat. En aquells temps em feien entrevistes –llavors vaig entendre allò de l’‘star-system’ català– i repetia dos missatges: que no era un bust parlant i que la televisió pública ens pertanyia a tots, no al govern de torn. Va ser per aquella època que els companys de Catalunya Ràdio em van convidar a compartir micròfon amb Jordi Vilajoana, aleshores nou Director General de la CCRTV. M’hi vaig avenir, l’aprecio i el respecto. Però recordo el seu mig somriure, la que exhibim quan creiem que el nostre interlocutor ha perdut el nord, a l’intentar explicar-li la teoria que els mitjans públics no haurien d’estar sota control polític. «Això està molt bé –va venir a dir-me– però és una utopia».
Va ser una pena no recordar en aquell moment una altra frase, en aquest cas d’Eduardo Galeano: «La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se desplaza diez pasos más allá. ¿Entonces para qué sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar». Algun dia ho aconseguirem.
