Islàndia

He estat tres vegades a Islàndia i sempre n’he tornat abstret, fora de lloc. Em passen coses que em deixen tocat. La primera vegada, un islandès es va encaparrar en portar-me a veure centrals geotèrmiques –octogonals, en forma de piràmide...– com qui mira obres d’art; el segon cop em van portar al museu nacional de penis que hi ha a Reykjavík; i la tercera, em van ensenyar una ‘app’ que fan servir abans d’una cita on es busquen entre ells per saber quin és el grau de parentiu que tenen. Islàndia sempre ha sigut per mi un altre món. Un lloc on el paisatge més pur, la idea més neta de muntanya, de guèiser o de volcà, és l'escenari d’una obra que és tan llunyana a mi que n'aprenc i em fascina.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’última vegada que hi vaig ser va ser per entrevistar l’expresident Ólafur Ragnar Grímsson pel ‘Quatre gats’ de la nit d'aquest dijous a TV-3. Grímsson és l'home que va sotmetre a referèndum la decisió de fer caure els bancs i no assumir el deute des de les arques públiques, l’any 2008. La comparació entre les dues maneres de gestionar les crisis –la catalana i la islandesa– assenyala tres principals diferències: la cultural (és una democràcia molt més participativa i madura), el tamany (té poc més de 360.000 habitants i més facilitats en el control de la moneda, per exemple) i la geopolítica (és un punt estratègic per la seva posició a l’Àrtic, un reclam per a les inversions estrangeres). Grímsson hi afegeix que al seu país «no trobaràs cap partit polític, sigui de dretes o d’esquerres, que hagués fet cap retallada al sistema de benestar perquè és la base de la democràcia».

Tot el que sentireu de Grímsson és, en comparació al que va passar a Espanya, una recepta distòpica. I quan s’estableixen paral·lelismes entre el que també veureu discutir aquest dijous a Artur Mas i Ada Colau i allò que diu Grímsson em genera la mateixa sensació que tinc cada vegada que visito Islàndia. És el desconcert d’un nord que embaladic i que, com diria Antònia Font, enyoro com segles de glaceres solitàries davallant mil·límetres cap als oceans.