31 d’oct 2020

Anar al contingut
L'esplèndida solitud de l'independentisme

Toni Albir

L'esplèndida solitud de l'independentisme

Andreu Claret

Ningú sap què és el Consell de la República, qui l'integra, quins són les seves atribucions, com es finança, però què mes dona

La decisió d’Iñigo Urkullu  d’avançar les eleccions basques al 5 d’abril perquè no coincideixin amb els comicis que convocarà Quim Torra, és una manifestació més de l’aïllament  de l’independentisme català. Ni tan sols el PNB, en un altre temps aliat de Jordi Pujol en el viatge a Ítaca, està disposat a deixar-se les plomes en una associació amb els antics convergents, que avui consideren tòxica per ocupar el centre del nacionalisme a Euskal Herria.

Al Palau de la Generalitat ningú s’ha queixat, probablement perquè ningú va ser consultat. Potser hi va haver un discret i tardà whatsapp a Gabriel Rufián explicant el que Urkullu anava a anunciar. Tot això posa de manifest l’esplèndida solitud dels seguidors de Carles Puigdemont. Esplèndida, en el sentit d’una solitud superba, de qui creu tenir la raó, diguin el que diguin els enemics, pensin el que pensin els amics. 

Lluny queden els temps del projecte Galeuska, que pretenia buscar sinergies entre els nacionalismes perifèrics. Tot queda reduït als contactes amb Arnaldo Otegi i el BNG, els únics que tenen poc a perdre embolicant-se amb l’estelada. Però tant és. Part de l’independentisme català ha decidit –paradoxes de la vida– judicialitzar la seva estratègia.

No importen les derrotes polítiques, el que importen són les victòries jurídiques, aquelles que s’han aconseguit a Europa, tot i que aquests èxits siguin més deguts a la incompetència dels tribunals espanyols que als mèrits propis. Tampoc importa que cap cap d’Estat o cap líder del G-20 hagi contestat la carta que va rebre de Torra denunciant la repressió de l’Estat espanyol. O que ni tan sols ningú els hi hagi contestat. La culpa és de Josep Borrell i dels espuris interessos estatals que s’anteposen als dels pobles.

Més solitud. Tant és. El més rellevant són els milers de catalans que acudiran a l’acte convocat pel Consell de la República el pròxim dia 29 a Perpinyà. Ningú sap què és el Consell, qui l’integra, quins són les seves atribucions, com es finança, però tant és. 

Tot pot semblar molt surrealista, i en conseqüència efímer, però no ho és. Dos milions de catalans continuen atrinxerats en les seves conviccions, les dels qui sempre s’han sentit independentistes i les dels qui no perdonen l’actuació de l’Estat espanyol per l’1 d’octubre. Les enquestes demostren el nervi d’aquesta resiliència i la dificultat no ja de punxar el suflé, vana esperança de Mariano Rajoy, sinó d’introduir matisos.

Contradiccions

D’aquí el sorprenent de les contradiccions que recorren la societat catalana. Un cas d’estudi. Mentre més del 60% critica la ineficàcia del Govern de Torra, prop d’un 50% segueix disposat a votar un dels dos partits que l’integren.

I mentre una majoria molt folgada valora positivament el diàleg proposat per Pedro Sánchez, el PSC no acaba d’omplir el forat negre que deixarà Ciutadans. Per això el pròxim dia 29, Perpinyà torna a ser ‘el centre del món’, segons un eslògan plagiat d’un famós quadro de Dalí. Un Dalí més oníric que mai.