Per fi: dret a triar morir

Hem de felicitar-nos. Sembla que Espanya legislarà –després de diversos intents– sobre un tema altament complex: l’eutanàsia. Es converteix així en una de les iniciatives més pioneres d’Europa i també del món. Ja ho vam ser en el seu moment amb la llei sobre el matrimoni entre persones del mateix sexe i també quan es va aprovar la llei integral contra la violència de gènere en el seu moment. Ens n'hem d’enorgullir quan podem liderar avenços socials que són cada vegada més sensibles a les realitats socials. Sembla que, tot i els intents retrògrads de les dretes, la consolidació de drets de la ciutadania es referma amb aquesta nova llei.

La ingerència de les religions

Si bé la majoria social d’aquest país fa més d’una dècada que es mostra a favor de la regulació de l’eutanàsia, hem topat fins ara amb concepcions que, més enllà de nomenar-les conservadores, pretenen exercir un control ferri sobre la vida de les persones. El dret a decidir sobre la nostra pròpia mort ha d’estar per sobre de qualsevol limitació legal. Aparentment, algunes de les objeccions tradicionals han tingut a veure amb la regulació de la pràctica i com garantir la seguretat legal dels col·lectius mèdics o els eventuals ‘abusos’ de familiars. No obstant, el que subjau darrere d’aquests arguments –que en el fons són tàctics– és una qüestió ideològica: ¿De qui és la ‘propietat’ de la pròpia vida? ¿A qui pertany el dret a com viure-la o morir-la? Són les religions diverses (però especialment la catòlica a Espanya) les que situen el dret a decidir sobre la vida i la mort en un lloc diferent de la persona en el seu exercici d’un dret; és per això que, quan obrim el debat sobre l’eutanàsia, l’obrim també sobre el nivell d’ingerència  de la/les religions en l’Estat.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Actualment, Espanya, com a Estat laic, hauria de situar la qüestió en com fer possible l’eutanàsia garantint els drets de totes les persones que hi intervenen (persona malalta, familiars, amistats, professionals) però en cap cas valorar l’exercici d’aquest dret. Que existeixi el dret no vol dir que la ciutadania tingui l’obligació  d’exercir-lo. Sembla una obvietat, ¿oi? Però no ho és. No obstant això, quan limitem els drets sobre la vida i la mort d’un mateix sí estem forçant una posició ideològica religiosa sobre una majoria de la població que no és necessàriament compartida. L’Estat té l’obligació de garantir els drets independentment de credo o religió en particular. L’obsessió de les dretes per imposar una determinada visió de la vida i de com viure-la no hauria d’entrar en l’equació.

La mateixa situació hem viscut amb el dret a la interrupció de l’embaràs. Les lleis han de facilitar i igualar oportunitats però no limitar llibertats. Aquesta llei vindrà a reparar i reconèixer injustícies històriques que han patit moltes persones. Respectar voluntats, encara que ens faci mal. Un gran avenç social.