Dues mirades
A recer
«Sempre he tornat a la lectura de Carner com qui torna a casa i a la veritat d'un mateix», deia Joan Ferraté
esala425770 suplemento viernes el poeta josep carner en barcelona foto170210154345
Un dels primers poemes de Carner –'Com les maduixes'– ens informa d’una àvia que menja maduixes. Perquè siguin més saboroses vol que les culli un infant, la seva neta Pandara. Per a la nena és un gaudi i un privilegi. És igual que es taqui (“tintat de rosa el capciró dels dits”), perquè ho viu amb la plenitud de qui té a tocar tot el que li cal per ser feliç. Pandara “ignora la gropada i el xiscle de les bruixes”, és a dir, les injúries del temps, la persistent davallada cap a la mort, l’oblit i el dolor. Tot es redueix al lloc amè on no té consciència de la derrota que, inevitablement, arribarà. Però encara no.
La saviesa de Carner, aquell “heroisme abnegat” que ens parla d’una experiència comuna” (ho deia Ferraté) consisteix a fer-nos evidents els xiscles i les gropades alhora que construeix i reconstrueix l’espai on podem tornar després de la desfeta. On podem tornar a ser Pandara, això sí, després d’haver tastat la fel. També ho deia Ferraté: “Sempre he tornat a la lectura de Carner com qui torna a casa i a la veritat d’un mateix”. O com em deia ahir una amiga: “És el nostre lloc a recer”. A l’abric dels vents que ens crivellen el capciró dels dits.
