Sánchez aterra a Catalunya

Un dels motius que expliquen l’auge de l’independentisme en els anys del procés és la incompareixença del Govern central a Catalunya. L’actitud immobilista de Mariano Rajoy va deixar la via lliure als partits independentistes per difondre gairebé sense rèplica el seu discurs des de les institucions públiques (Generalitat i ajuntaments) i altres ens, organismes i la mateixa societat civil, fins a aconseguir que es consideri hegemònica l’actitud independentista malgrat que els ciutadans que li donen recolzament no arriben a la meitat de la societat catalana. A partir de l’octubre del 2017, la conjunció de les càrregues policials de l’1-O i la judicialització del conflicte han facilitat la difusió d’un discurs que descriu una Espanya indiferent, si no obertament hostil, a les demandes catalanes. Amb bon criteri, el president del Govern, Pedro Sánchez, ha decidit canviar aquesta estratègia basada en l’absència que s’ha demostrat no només errònia, sinó perniciosa.

Si a la reunió amb Torra de dijous Sánchez va presentar un document de 44 punts amb propostes per aprofundir l’autogovern, aquest divendres va firmar amb l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, un acord de col·laboració de tres punts que inclou recuperar el conveni sobre la capitalitat cultural i científica de Barcelona i la convocatòria de la comissió de col·laboració interadministrativa. La capitalitat cultural és una eina de finançament prevista a la carta municipal que va estar en vigor del 2006 al 2011 i que va ser eliminada pel Govern de Rajoy. La comissió interadministrativa (tripartida, entre Govern, Generalitat i ajuntament) no es convoca des del 2011.

Davant de Colau, Sánchez va parlar de cocapitalitat i colideratge, conceptes d’inspiració maragalliana que són més que benvinguts en una ciutat que, com va dir Colau, ha perdut una dècada. Aquest temps malgastat no es pot atribuir només a la indiferència del Govern del PP –concentrat en la configuració del Gran Madrid com a capital política, econòmica i cultural d’Espanya– sinó en els efectes del procés, que Barcelona ha pagat amb pèrdua de pes empresarial, paràlisi institucional, mal d’imatge internacional i minva d’impuls. La història recent indica que per a la capital catalana és beneficiós que les tres administracions remin en la mateixa direcció, conscients que el que és bo per a Barcelona, ho és també per a Catalunya i per a Espanya.

L’aposta de Sánchez de jugar la partida a l’independentisme al seu terreny és coherent amb la idea que Catalunya és més plural que el projecte sobiranista.  Ja en la negociació d’investidura amb ERC, la presència del PSC va simbolitzar que Catalunya era present en els dos costats de la taula. La negociació política imprescindible per solucionar el contenciós català passa pel diàleg entre el Govern central i l’independentisme, però també perquè l’Executiu presenti una opció als catalans i pel reconeixement del caràcter plural de la societat catalana. Sembla que Sánchez ha aterrat a Catalunya per quedar-se.