12 d’ag 2020

Anar al contingut

Al contraatac

Els llibres i els fills

Chema Moya

Els llibres i els fills

Milena Busquets

No crec que escriure un llibre sigui com tenir un fill (no té res a veure, entre moltes altres coses, perquè a un llibre l'abandones al cap de poc temps d'haver-lo escrit), però un editor és sovint com un pare

Tinc un parell d’amics que estan a punt de publicar una nova novel·la. En els dos casos he seguit el procés amb interès, sol·licitud i curiositat. El conec bé, n’he sigut testimoni un milió de vegades.

A la meva casa d’editors no només es parlava de feina constantment, sinó que es treballava amb intensitat. Als amics incauts que venien a dinar els solien caure tasques inesperades: «Escolta, ¿per què no et llegeixes aquest manuscrit? M’agradaria saber què et sembla» o «Tu que en saps tant, de pintura francesa del XIX, ¿no podries pensar una imatge per a aquesta portada?» o «¿Oi que la teva mare és italiana? Espera un moment que t’ensenyaré uns dubtes que tinc sobre una traducció.»

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Un bon editor treballa tota l’estona i s’emporta la feina (molta feina) a casa. He vist el meu avi corregir galerades minuciosament i a la meva mare editar textos sense parar. La recordo al llit envoltada de pàgines soltes amb anotacions minúscules (en aquella època les correccions es feien sobre paper i els manuscrits s’imprimien) i demanant-me ajuda desesperada (i morta de riure; mai res era tan greu amb ella) perquè n’havia perdut una, i al final resultava que era sota del llit o entre els llençols o que un dels nostres gossos se l’havia emportat a un racó per rosegar-la. 

Donar consells sobre el seu llibre a un escriptor és el mateix que donar-li consells sentimentals a una persona enamorada: no et farà cas ni per casualitat i a sobre és molt possible que s’enfadi. La cosa canvia una mica si ets l’editor del llibre. Jo no crec, com diu alguna gent, que escriure un llibre sigui com tenir un fill (no té absolutament res a veure, entre moltes altres coses perquè a un llibre l’abandones al cap de poc temps d’haver-lo escrit), però un editor és sovint com un pare. Hi ha una certa relació de dependència que fa que et prenguis les seves paraules més seriosament.

Recordo que, uns mesos abans de la publicació de la meva última novel·la, Jorge Herralde i Mauricio Bach –gran lector i editor, col·laborador d’Anagrama– em van suggerir algun canvi –molt pocs en realitat–, però només un que afectava l’estructura del llibre. Primer em vaig indignar, clar. Després vaig pensar: «Bé, d’acord, potser tenen raó, però que ho facin ells que jo ja estic molt cansada». I així l’hi vaig dir a Jorge. Em va contestar rient: «Típica resposta de Milena», va dir. Al final, òbviament, entre protestes i lamentacions, em vaig posar a treballar i vaig suprimir de la trama una de les amigues de la protagonista. ¿Què va passar, en canvi, quan fa uns anys una professora del parvulari del meu fill gran ens va suggerir al pare, al nen (que tenia 5 anys) i a mi anar al psicòleg? Que el vam canviar d’escola.     

Temes: Llibres