28 maig 2020

Anar al contingut

La ferida social del procés

El 'brexit' i els altres catalans

El 'brexit' i els altres catalans

Josep Oliver Alonso

Com al Regne Unit, a Catalunya s'han generat ruptures traumàtiques. Per això, cal tornar al passat i reprendre la molt dura tasca de recosir el país

En determinades circumstàncies la història s’accelera. Les revolucions que han omplert la història dels últims segles així ho testifiquen: en qualsevol de les que poguéssim seleccionar apareixeria, com una constant gairebé cosmològica, una inesperada i brusca erupció de xocs socials aparentment inexistents. El ‘brexit’ no és una excepció a aquesta caracterització, tot i que és un procés que, per estar ja finalitzat, permet il·lustrar sobre algunes de les conseqüències que es podrien generar, o s’han generat ja, a la Catalunya del procés.

La neguitosa sensació d’una Gran Bretanya partida en dos emergeix a tot arreu per poc que un estigui atent a la seva premsa: amics que es deixen de parlar, trobades que es desconvoquen, brots racistes, amenaces a polítics, divisions entre patriotes i traïdors... Ateses les trinxeres cavades, ningú sap què els espera i com podran, si és possible, desactivar-se els conflictes apareguts, siguin entre ciutats i el món rural, entre el nord/centre i el sud o entre Escòcia/Irlanda i Anglaterra. Perquè el ‘brexit’ no és el final. Només és el principi d’un futur que, a diferència de la utopia de sobirania que es pretenia, s’anticipa distòpic.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Aquí, els esdeveniments viscuts han tingut algunes conseqüències similars. Coneixen la meva preocupació pels seus potencials efectes econòmics: a curt termini, sobre l’activitat i l’ocupació; en el mitjà, sobre la confiança i la inversió; i, en el llarg, sobre una Catalunya fora de l’euro i de la protecció que brinda el BCE i el MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat). Però avui, de la mà del ‘brexit’, s’imposa tractar un altre aspecte, substancialment més rellevant, el de la profunda ferida social generada: una creixent fossa construïda sobre el mite que els catalans han decidit ser independents. Un mite que, com tots, tindrà conseqüències imprevistes i indesitjables: inevitablement, exclou de la catalanitat a tot aquell que no la comparteixi. Això està generant ruptures traumàtiques que, més enllà de les anècdotes, han acabat amb somnis que semblaven convertir-nos en un país millor. D’entre els quals, el final d’aquella visió tan estimada d’una Catalunya terra d’integració.

Esperit mestís

Des de la Transició, aquest objectiu formava part d’un desig àmpliament compartit per dreta i esquerra: donar naixement a un nou país, lliure de lligams del passat i de fractures futures. Un consens que, traduït en la immersió lingüística, pretenia evitar la divisió entre treballadors manuals, immigrants majoritàriament castellanoparlants i classes mitjanes i executives de llengua catalana. Va ser del millor que, com a país, ha donat a llum Catalunya, però el seu esperit meritocràtic i mestís, del qual la presidència de Montilla va ser la seva expressió més palmària, ha rebut un sever cop.

La responsabilitat en aquesta destrossa és compartida. Dels governs de l’Estat, i tot i que avui tenim una renascuda esperança, mai s’ha pogut esperar gran cosa: la seva incomprensió de la societat catalana denota pura ignorància, simple malícia o deshonest càlcul electoral. I aquesta ha sigut també la posició de gran part de la classe política i els mitjans madrilenys. Des de Barcelona, l’emergència de col·lectivitats enfrontades reflecteix l’exclusió de la catalanitat dels no partidaris de la independència, siguin o no nascuts aquí.

Recosir el país

No és que no haguessin existit senyals d’aquesta divisió. Les havien mostrat 40 anys d’eleccions, amb marcades diferències segons fossin per al Parlament o les Corts. També emergien més subtilment en aquest to de superioritat moral que expressava, i expressa, part de la narrativa catalana sobre tot l’espanyol. I en la necessitat de preservar, per damunt de tot, la catalanitat heretada: en el discurs independentista, integrar la immigració equival a assimilació. Amb això s’ha volgut oblidar que acceptar-la comporta mestissatge i, amb ell, l’aparició d’identitats diferents de les preexistents, siguin les dels catalans d’origen com els d’adopció. En tot cas, d’aquelles pols aquests llots: ni la integració era tan profunda, ni tan duradores les seves conseqüències.

¿On va quedar aquella societat mestissa, més justa i més progressiva? ¿On els vents que implicaven Paco Candel i tants d’altres? En aquesta confrontació, tots hem perdut. Per això, cal tornar al passat i reprendre la molt dura tasca de recosir el país: els radicalment independentistes hauran de ser capaços de dialogar i pactar un nou futur amb els ferventment espanyolistes. ¿Política ficció? Potser. Però no d’on no n’hi ha no en raja.