Ritus funeraris

Un últim gest amb el planeta

Katrin Spade acaba d'aconseguir que l'estat americà de Washington legalitzi la seva proposta de compostatge amb els cossos humans

1
Es llegeix en minuts

zentauroepp45711847 barcelona01 11 2018 barcelona sociedad tots sants todos l190514164217 / RICARD CUGAT

zentauroepp45711847 barcelona01 11 2018 barcelona sociedad  tots sants   todos l190514164217
zentauroepp45710704 cementerio sabadell181101192336
altima

/

El tipus de funerals actuals són una insensatesa. Que t’enterrin, una bogeria, ¿a qui se li ocorre estar tota l’eternitat ocupant un tros de terra? Si a cada persona que ha viscut durant la humanitat, uns 110.000 milions, li assignéssim cinc metres quadrats de terra per a la seva tomba, ja hauríem cobert la superfície d’Espanya. Estar encastat en un nínxol, un aclaparament. I incinerar-te, un despropòsit. Un trist gest tòxic per al nostre comiat, consumint energia, llançant CO2 i contaminant, quin final més vulgar. Existeix una alternativa lògica i raonable, fer com tota bestiola vivent del planeta, descompondre’t naturalment i tornar a generar vida. Convertir-te en rosella o alzina.

Notícies relacionades

Katrine Spade es va llicenciar a la Universitat de Massachusetts el 2012 amb una tesi sobre com morir de millor forma a les ciutats. Ara acaba d’aconseguir que l’estat americà de Washington legalitzi el pròxim maig la seva proposta de compostatge amb els cossos humans. Després d’un estudi amb el Departament d’Antropologia Forense de Carolina del Nord, ha comprovat com n’hi ha prou amb el subministrament suficient d’oxigen, aigua i carboni –és a dir, vent, pluja i fusta–, per obtenir un excel·lent abonament en només 30 dies. Sí, incloent ossos i dents, els microbis i bacteris fan la seva feina amb eficiència, com bé saben els ramaders quan se’ls mor una vaca i la cobreixen amb encenalls al camp.

Des de la seva empresa Recompose estan oferint aquesta manera ritual i amistosa de tocar el dos sense espatllar més el món. Jo crec que és una idea tan lògica i raonable, –i suposo que més econòmica–, que les màfies funeràries no la deixaran prosperar, o se la copiaran en monopoli. Però sens dubte m’encantaria acabar, per exemple, fertilitzant el jardí vertical de l’avinguda de Tarradellas. Això sí, m’hauré de morir cap al 2050, ja sabem que aquest tipus d’avenços socials tarden sempre a arribar a Espanya. Com diu Spade, «la revolució de la bona mort ha començat. És un moment emocionant per ser viu».