Senyals de la fi del món

Tinc un conegut que, mig de broma i mig no, encara creu en l’Efecte 2000. ¿Se'n recorden? Vint anys després, ell pensa que l’1 de gener del 2000 —¿o era el 2001?— el món va entrar en una espiral de destrucció que avança gràcies a la informàtica fosca i la barbàrie humana. Durant anys, després d’aquell primer dia en què no va passar res, mentre tots fèiem servir els nostres rellotges digitals, el meu conegut va mantenir les seves conviccions latents i les reanimava amb cada senyal: l’atac a les Torres Bessones, el volcà Eyjafjalla, Fukushima, les escultures derrocades de Palmira... Ara, però, s'ha despertat definitivament i està convençut que l’emergència climàtica, l’arribada dels sàtrapes al poder mundial –Trump, Putin, Duterte, Bolsonaro, Erdogan i tants d’altres–, o l’economia dels rics més rics i els pobres més pobres, són tan sols avisos, estacions en el camí de l’apocalipsi final. Pot ser que tingui una mica de raó, però jo ho escolto i penso com n'és, d’harmoniós, el món dels paranoics. Tot lliga, i llavors penso en el títol d’aquella excel·lent novel·la de Yuri Herrera, ‘Señales que precederán al fin del mundo’, amb els seus paisatges mexicans desolats i la solitud de la protagonista que busca un germà enmig d’un aparent cataclisme, tot i que allò que veu potser és la realitat i prou, sense drames sobrevinguts, mentre la seva vida es converteix en una metàfora del futur.

Hi ha una escala humana i hi ha una escala heroica, que ens convida a creure que els déus juguen amb nosaltres. Per no semblar paranoics, aïllem els fets, ens preocupem sobretot d’allò que ens envolta. De petit, al meu poble, hi havia un home escarransit que li deiem en Quim Volador. «Sempre porta pedres a les butxaques», deien, «perquè és tan petit que una vegada el vent se’l va emportar». Jo reia i em pensava que era broma. Aquests dies, en plena tempesta ‘Gloria’, vaig saber de dos casos de persones voladores. Una amiga anava pel carrer amb el paraigua i, de sobte, una ratxa de vent la va alçar del terra un metre i la va deixar caure de nou. «Ben bé com la Mary Poppins», deia, quan explicava com s’havia trencat el colze.