No hi ha música en el futur

Ni el passat ni el futur són difícils. Un va passar, l’altre encara no ha arribat. El primer s’ha d’enfrontar, el segon, només esperar-lo. Complicat és el present, això que a la nova Oficina Nacional de Prospectiva i Estratègia de País a Llarg Termini anomenen, amb una mica de menyspreu, «curtterminisme». El Govern de Pedro Sánchez, diuen, no l’ha creat per endevinar el futur sinó per avançar-s’hi i posar remei a aquelles coses que puguin necessitar-ho.

Sembla que vulguin canviar una cosa que fa una mica més de 20 anys lamentava en un article el catedràtic de Filosofia, i fins fa poc president del Senat, Manuel Cruz: que el futur s’hagués convertit en una cosa poc desitjable. «El temps venidor ha perdut els trets i les determinacions que tenia aquella venerable idea, per passar a ser l’espai de la reiteració, de la projecció exasperada del present», deia, criticant que tanta gent –inclosa la progressista– tornés els seus ulls al passat per utilitzar-lo i abusar-ne, també políticament.

Llàstima que es va morir Rafael Sánchez Ferlosio. Ens recordaria a tots, oblidadissos, que el futur no existeix. Sobretot als mitjans que ja li han fet part de la feina a l’Oficina de Prospectiva a l’explicar-l’hi, sense ni mica de sorpresa, al lector/espectador/oient/tuitaire. O quan informen de la mateixa manera que alguns fan política: vaticinant. «¡No es titula en futur!», bramaven els professors de redacció periodística, recordant-nos que les promeses s’incompleixen –«El Govern apujarà les pensions»–, que el món es pot acabar aquesta nit –«Aquest és el vestit que no et voldràs treure aquest estiu»– i amb el món les estacions, deixant qualsevol anunci en un etern present.

Thomas Carlyle també arrufaria les celles davant de la porta d’aquesta oficina. A l’escriptor i matemàtic anglès se li poden retreure algunes coses, no que desconegués els mals dels més desfavorits al seu segle, el XIX: gana, malaltia i violència. Són circumstàncies que no admeten llargs terminis, sinó una solució com més ràpida millor. Per això també va escriure un llibre sobre el present, temps que descrivia com «el fill més petit de l’eternitat i el pare del futur».

Obsessió per l’anticipació

Però què importa el que poguessin dir persones que estan ja fent malves, sobretot, com va apuntar Zambrano, quan avui el temps es demostra inútil i «corre sense desembocar enlloc». Sembla que la pensadora s’estigués referint al temps electoral, un lapse temporal que sembla governat per la màgia, ja que de vegades fa la sensació que hi visquéssim com en un bucle. Amb els nous plantejaments d’estratègia a llarg termini això és el que sembla, més encara després d’escoltar el president del Govern referir-se al seu mandat com un període de «1.440 dies, 200 setmanes» i no amb el clàssic «quatre anys». Com si a més d’anhelar veure el futur, Sánchez s’hagués proposat canviar la forma que tenim de mesurar el temps.

Xoca la renovada obsessió per l’anticipació en una societat que encara no ha digerit la «memòria històrica», amb la qual intenta resoldre les coses d’un passat que també va ser un dia present imperfecte. I xoca també amb aquests verbs tan importants avui com cuidar o conciliar, activitats que no es posterguen i que s’han de procurar irremeiablement en el present. Per no lamentar-ho demà.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

«El futur és fosc i no se m’ocorre que pugui ser una cosa millor», va escriure Virginia Woolf als seus diaris, i no ho va dir –no només– perquè acabés de finalitzar la primera guerra mundial o perquè fos dona pessimista. El que feia l’escriptora era una descripció: el futur és d’aquest color perquè no hi ha possibilitat d’entreveure’l. Podem fer enquestes i prediccions i calcular quan naixerà el nostre primer fill, quants anys es portarà amb el segon o les hores cotitzades per no jubilar-nos en pitjors condicions de les que treballem. Però continuarem sense saber quin dia de quin mes i de quin any ens faran fora de la feian o coneixerem –si ho fem– l’amor de la nostra vida. Per això no hi ha música al futur, no es canta ni es balla i ningú hi viu encara per fer-nos una crònica del que hi passa.

Però és que aquesta és la seva gràcia i potser és aquesta l’única funció d’aquesta oficina –i d’aquests titulars–: donar esperança. Fer-nos creure a tots que hi ha un pla B, una cosa que destruirà els remordiments i arreglarà tot el que s’hagi espatllat. I no és veritat. O sí. No ho sabem. És com assegurar a un amic que pateix que «tot anirà bé», quan l’únic que li podem prometre és «soc aquí».