27 set 2020

Anar al contingut

El tauler polític espanyol

La redretanització de la dreta

La redretanització de la dreta

Marçal Sintes

La mudança de la dreta a la modernitat, a l'homologació europea, mai s'ha completat. Ara la dreta es presenta en tres formats: Vox, el PP i Cs, però Vox parasita l'ànima dels altres dos

Durant lustres hem estat parlant sobre la unitat de la dreta espanyola, i sobre els seus pros i els seus contres. Una unitat que es va conformar després del clivellament, la ruptura i la desaparició de l’UCD d’Adolfo Suárez. El PP (abans Aliança Popular) llavors es va fer amo i senyor de la dreta. Va arribar al poder el 1996 amb un resultat curt, que Jordi Pujol i CiU es van encarregar de complementar. Aznar es va veure obligat a governar des de la moderació. Li va anar fantàsticament bé. L’any 2000 aconseguia la majoria absoluta. A partir de llavors, el PP va actuar com una dreta dura i ultranacionalista.

A les eleccions del 2004, el PP i el PSOE hi van arribar amb expectatives similars, però les mentides sobre el terrible atemptat de l’11 de març a Madrid donen el triomf a Zapatero. La «segona transició» aznariana –transició de retorn, cap a un espai més a la dreta– queda interrompuda. El 2011, Mariano Rajoy –que havia completat amb èxit la seva infame croada contra l’Estatut– guanya amb majoria absoluta. Com Aznar, ell també la perdria a la primera de canvi.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Avui la dreta està dividida; s’ha escindit en tres: El PP, Vox i Ciutadans. Ciutadans, que va irrompre al Congrés el 2015 amb quaranta diputats, i ara en té només deu. Rivera va fugir després de la derrota. El tercer partit de la Cambra és Vox, extrema dreta populista, amb 52 escons.

Espanya ara s’assembla més a la majoria d’estats europeus, ja que té diverses dretes, entre les quals hi ha l’extrema dreta populista. Malgrat això, el PP continua sense ser una dreta com les de la resta d’Europa. El PP és molt menys liberal i obert. Tampoc les seves propostes i les seves maneres d’actuar són equiparables. No ha interioritzat l’esperit de la Constitució –en alguns aspectes tampoc la lletra– i continua rebutjant agrament la diversitat i el pluralisme de l’Espanya real.

En contraposició amb el que va ocórrer amb els tirans coetanis –i amics– alemany i italià, Franco no va ser escombrat per la segons guerra mundial, com Hitler i Mussolini, ni la dictadura nascuda de la guerra civil va ser liquidada per una revolta, com a Portugal el 1974. Franco va morir al llit, i el franquisme mai va ser derrotat. No hi va haver ruptura, sinó reforma, cosa que va fer que Espanya no afrontés els fets en profunditat, en consciència, des d’una dimensió moral. La conversió del règim la va pilotar el mateix franquisme sota la pressió d’una societat que desitjava un canvi. Però ningú va jutjar al franquisme ni els franquistes, ningú va ser condemnat per ser franquista, ningú va demanar perdó i menys encara se’n va penedir o avergonyir.

La dreta moderna

La dreta simplement va mudar la pell per adaptar-se als nous temps i va seguir endavant. Les eleccions del 1977 les va guanyar Adolfo Suárez –un home sortit del cor del franquisme, conscient, no obstant, de com era necessari procedir– amb 166 diputats, només deu per sota de la majoria absoluta. Dos anys després, amb la Constitució aprovada, n’aconseguia 168.

El franquisme 
mai va ser derrotat. No hi va haver ruptura,
sinó reforma

El futur, almenys el futur pròxim, és una Espanya sumida en la contesa. Amb un govern PSOE-Unides Podem que, si vol sobreviure, no té més opció que plantar cara i lluitar amb ungles i dents. Les dretes, per la seva banda, utilitzaran qualsevol estratègia i qualsevol mitjà per tombar-lo. I portaran una vegada i una altra el debat al terreny dels valors (la primera mostra, el mal anomenat pin parental), les emocions i la identitat. Les dretes continuaran atiant la catalanofòbia –d’indisimulable pòsit xenòfob– perquè els surt de dins i perquè és un combustible electoral preciós. L’alt grau de continuïtat va impedir el que podríem anomenar la ‘normalització de la dreta’. El PP va actuar com un contenidor on els aliens a la cultura franquista eren menys. La mudança de la dreta a la modernitat, a l’homologació europea, mai s’ha completat. Ara la dreta es presenta en tres formats –blava, verda, taronja–, però és Vox –ja des de les eleccions andaluses– qui arrossega els altres dos i fa aflorar els pitjors instints del passat. D’alguna manera, Vox parasita l’ànima del PP i Ciutadans. Els aires autoritaris i populistes que sacsegen el món, des del Brasil a Rússia, passant per Hongria, França o els Estats Units, afavoreix i legitima la redretanització de la dreta.

Més polarització, doncs, és el que ve, cosa que significa enduriment de les posicions i poc o cap espai compartit, cap terreny comú. La bronca imperarà. La conversa col·lectiva es degradarà encara més. No hi haurà adversaris, sinó enemics. El debat raonable i raonat entre els uns i els altres serà gairebé impossible, igual que assolir acords de pes entre bàndols.

Temes: Extrema dreta PP