El vol gal·linaci

És evident que Torra, quan va desobeir, en mantenir aquella pancarta (que es va retirar al cap d’uns dies, recordem-ho: va ser una mínima desobediència), tenia al cap una maniobra, una tàctica, que perseguia almenys dos objectius, no necessàriament convergents. Que servís de detonant per a una acció de més relleu o que funcionés com un parapet honorífic per a un honorable i digne (al seu parer) adéu a la presidència. Ho sabia aleshores i ho sabia quan es va declarar culpable.

En el primer dels casos –els grans moments a vegades neixen de petits gestos sense substància– les renovades plantofades de l’estat, en forma de tribunal penal o de mera instrucció administrativa, havien de provocar un nou daltabaix, una insurrecció popular. No és el cas. En el segon dels casos, es tractava d’un suïcidi anunciat. I sobrer. Allà va néixer el despropòsit que ara campa al Parlament. “Desobediència estèril”, com ha dit Sergi Sabrià, o “simbolismes de curta volada”. Mentre uns quants es dediquen amb ditirambes inflamats al vol gallinaci, els altres són titllats de gallines i de traïdors perquè pensen que, mentre duri la guerra, val més governar que no pas exercir de màrtir.