Editorial

L'inici del diàleg social

L'acord amb la patronal i els sindicats també ha de ser el camí a seguir amb la reforma laboral

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp51878855 economia  yolanda diaz sindicatos patronal200122180120

zentauroepp51878855 economia yolanda diaz sindicatos patronal200122180120 / DAVID CASTRO

El Govern ha aconseguit el seu primer pacte amb els agents socials: la pujada del salari mínim interprofessional (SMI) en 50 euros. És una contribució per millorar la distribució de la riquesa a través del preu de la feina. Una iniciativa que pot impulsar, també, el consum intern, cosa que pot frenar l’impacte negatiu de la conjuntura internacional en el creixement de l’economia espanyola, com auguren alguns organismes internacionals. No és una cosa definitiva, ni el que volien els sindicats. Però tampoc el que defensaven alguns sectors de l’empresariat, especialment els que, com el turisme, basen una competitivitat en la contenció dels costos salarials. S’haurà d’avaluar objectivament l’impacte de la mesura en l’ocupació, i molt especialment en les petites i mitjanes empreses, amb marges més reduïts i vinculades a la competència amb els costos interns de les grans companyies. Però és veritat que, amb altres fórmules, Foment del Treball demanava que es revaloritzessin els salaris. Ara toca esperar i veure.

Però el més important d’aquest episodi no és el què sinó el com. El primer Govern de coalició amb membres d’un partit a l’esquerra del PSOE pren aquesta mesura en base a la concertació entre sindicats i empresaris. No ho va fer el mateix president Sánchez en l’anterior pujada de l’SMI. Ni tampoc Rajoy amb les seves reformes laborals. L’acord de patronal i sindicats és la millor notícia en aquest context sociopolític. L’oposició a aquest Govern mira d’arraconar-lo en l’extrem de la radicalitat ideològica. I el pacte mostra que, molt al contrari, l’Executiu no renuncia a situar-se en la centralitat política i social.

El millor que podria passar és que les següents mesures que s’han de prendre en aquest àmbit també siguin fruit d’un acord similar. Com a mínim n’hi ha una més: la derogació de reforma laboral que va aprovar el PP, que els sindicats consideren que els ha debilitat en les negociacions col·lectives i que permet que es pugui acomiadar els treballadors per baixes reiterades, tot i que siguin mèdiques. S’ha de pressuposar que el Govern té la mateixa predisposició a l’acord que ha tingut en aquesta ocasió, quan no li era necessari. Falta saber si els sindicats i els empresaris també estaran en sintonia en aquests altres aspectes. Els empresaris saben que les reformes pactades acaben sent més efectives que les imposades, que només condueixen a un increment de la conflictivitat i de la litigiositat. Els sindicats han de calibrar què els convé més. Poden tenir raons per sentir-se agredits per les anteriors reformes. Però també saben que el millor escenari per aconseguir acords estables amb la patronal és amb un Govern com l’actual. Tirar endavant una reforma de la reforma sense acord només portarà a augmentar la tensió i a retrocedir el que s’hagi avançat en la següent alternança. Una reforma laboral sense acord amb la patronal pot ser pa per a avui i gana per a demà. Es pot esperar que es mantingui la concòrdia d’aquest primer acord.