Coalició pels drets

A la difícil i complexa acció del nou Govern de coalició hi ha prevista la revisió de determinades lleis aprovades en els últims anys que, sens dubte, han suposat una concepció restrictiva dels drets  reconeguts per la Constitució. Una part d’aquests són drets fonamentals que, com a tals, el legislador no podia disposar sobre el seu contingut essencial. És a dir, sobre sobre el seu nucli dur garantit per la Norma suprema. Aquest va ser el cas del dret a la negociació col·lectiva dels treballadors o del dret a reunió i manifestació del conjunt de la ciutadania.

El Govern es proposa, a més, incidir sobre un dret de l’àmbit social i econòmic com és l’accés a una vivenda digna, la garantia jurisdiccional del qual és limitada i la seva vulnerabilitat s’ha vist augmentada pels efectes demolidors de la crisi econòmica i financera iniciada el 2008 sobre els sectors socials més febles. Així mateix, en el context dels drets de llibertat de les persones, l’Executiu es proposa abordar la regulació de l’eutanàsia, així com també desplegar l’anomenada Llei de la memòria històrica, tant temps sotmesa a l’oblit polític i pressupostari. Tots aquests temes i alguns més exigeixen ser tractats a fi de recuperar espais de qualitat democràtica del sistema constitucional que els últims temps presenta certs dèficits que haurien de ser superats.

La legislació laboral

La revisió d’alguns preceptes de la reforma laboral hauria de permetre que, per exemple, la regulació del període de prova d’un treballador contractat respongui en la seva durada a la professió específica per la qual presti els seus serveis a l’empresa. Això és, no pot ser tractat de la mateixa manera un professional qualificat que un altre que no ho sigui. Segurament en aquest últim cas, el període de prova ha de ser més curt que en el primer. De totes maneres el temps a prova tampoc pot ser gaire extens, perquè altrament obriria una porta oberta a l’abús laboral i l’acomiadament lliure, ja que durant aquell període la garantia dels drets laborals del treballador és molt lleugera.

Un altre aspecte de la legislació laboral és la previsió de l’arbitratge públic obligatori en cas de desacord entre les parts. En el seu moment el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, en el seu dictamen 5/2012, referit al decret llei 3/2012 sobre la reforma laboral, i acollint-se a la jurisprudència constitucional, va rebutjar la constitucionalitat de la modalitat de l’arbitratge públic obligatori com a procediment per resoldre els conflictes sobre modificació de les condicions de treball. Per la seva part, el Tribunal Constitucional havia interpretat que aquest tipus d’arbitratge era un residu de la legislació laboral franquista, que es contradeia amb el dret a la negociació col·lectiva garantit per la Constitució. També va entendre que vulnerava aquest dret la supressió de l’anomenada ultraactivitat dels convenis col·lectius, això és, la regla de mantenir la vigència de conveni laboral mentre persisteix el desacord de les parts per a la seva renovació. Evitant, així, que en aquest cas prioritzi el conveni d’empresa sobre el conveni sectorial.

Respecte a la Llei Orgànica 4/2015, de protecció de la seguretat ciutadana, la detallada i prolífica regulació del seu règim sancionador respecte de determinades infraccions col·lideix amb l’exercici del dret de reunió i manifestació, per exemple davant dels òrgans legislatius de l’Estat o de les comunitats autònomes. O també amb el dret a la informació, per la difusió d’imatges dels membres de les Forces i Cossos de Seguretat. En fi, tot això exigeix una revisió normativa per evitar la presència d’indicis racionals de limitació discrecional del dret de protesta.

La raó com a eix essencial

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Els intents de protecció del dret a la vivenda per part de diversos legisladors autonòmics han donat lloc a conflictes competencials amb l’Estat  a causa dels efectes sobre el sistema econòmic. Per això seria raonable que fos el mateix Estat qui intervingués sobre això.

I com a part del valor de la dignitat que és inherent a la persona, el legislador ha d’afrontar la regulació de l’eutanàsia. És a dir, i tal com ho estableix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el dret de totes les persones a rebre el tractament adequat al dolor i les cures pal·liatives, així com a viure amb dignitat el procés d’accés a la mort. És una lògica conseqüència de la raó com a eix essencial de la llibertat de les persones.