La Xina, en terres de Marco Polo i de Mercator

La nova Comissió de la UE hereta l’absència d’una política exterior compacta i potent a causa de la falta de consens entre els 28. Una greu crisi entre els EUA i l’Iran i la recrudescència del conflicte libi reclamen la fortalesa i la cohesió que ha escassejat. No obstant, hi ha desafiaments de més calat que exigeixen una política comuna i ferma de la Unió perquè Europa, malgrat ser la segona potència econòmica global amb el seu mercat únic, corre el risc de ser una fitxa al tauler en el qual la Xina i els EUA dirimeixen l’hegemonia.

Els dos països han arribat a una treva en la seva guerra comercial, però una de les tendències que han de preocupar als polítics europeus segons l’European Council for Foreign Relations (ECFR) és la guerra freda econòmica, preanunciada per la batalla sobre la tecnologia 5G, en la qual tots dos competeixen en altres sectors geopolíticament rellevants com la tecnologia de la informació i els serveis financers. En aquesta nova guerra freda la Xina i els EUA necessitaran un tercer, a la Unió, per superar el rival. Segons aquest ‘think tank’, la Xina serà la font de dificultats transatlàntiques més gran per a la UE.

El març del 2019 la Comissió Europea ja va qualificar la Xina de «rival sistèmic» i de «competidor estratègic». Fa anys que el gran país oriental recorre al revés els camins traçats per Marco Polo i Gerardus Mercator. Itàlia és el primer país del G-7 que ha optat per formar part de la nova ruta de la seda xinesa (BRI, en les seves sigles en anglès) –el projecte d’infraestructures que connecta Europa, l’Orient Mitjà i l’Àsia–, mitjançant la firma d’un memoràndum d’entesa. Els ports de Gènova, Trieste o el de Venècia poden ser terminals marítimes de la BRI.

Hi va haver suspicàcies a Brussel·les tot i que Itàlia no és l’únic membre de la UE obert a les inversions xineses en infraestructures. Duisburg, a la deprimida conca del Rhur, bressol de Mercator (1585), on va publicar el primer atles i va presentar la seva projecció cartogràfica, és el port interior més gran del món. La Xina ja disposa d’una terminal de ferrocarrils a la ciutat alemanya. I no només. El 51% del port grec d’El Pireu és propietat de la societat xinesa de gestió de transport de contenidors. També controla les terminals dels ports de Bilbao, València i Zeebrugge (Bèlgica), i té participacions no majoritàries en els de Rotterdam, Anvers i Le Havre.

Autoritarisme ‘high tech’

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El 2012 va néixer la plataforma 16 +1  formada per la Xina i països d’Europa central i de l’est entre els quals hi ha 11 membres de la UE (Bulgària, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Polònia, República Txeca i Romania). En els quals Pequín ha invertit en infraestructures i ha comprat deute públic. Plantejada com a operació ‘win-win’, la plataforma revela una capacitat disruptiva. A Brussel·les és vista com un instrument de l’«autoritarisme ‘high tech’» en expressió de ‘The Economist’, per soscavar la unitat de la UE. I raons no li falten. Quan Brussel·les ha volgut adoptar resolucions per condemnar actuacions de Pequín al mar de la Xina o violacions de drets humans, ha trobat l’oposició de països del 16 +1.

Entre les prioritats de la nova Comissió hi ha la reducció de la distància tecnològica amb els EUA i la Xina, i aconseguir que la UE sigui un actor més fort en el món. No obstant, la competència entre el president del Consell Europeu, Charles Michel; la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, i l’Alt Representant de Política Exterior, Josep Borrell, per liderar les relacions internacionals de la UE no ajuda a dotar-la de la necessària política exterior, potent i compacta. I sense la voluntat dels 27 tot intent serà en va. Com en els últims anys.