12 d’ag 2020

Anar al contingut

La lliure adscripció de gènere

Que callin els 'señoros'

Que callin els 'señoros'

Josep Martí Blanch

El professor De Lora qüestiona obertament alguns absoluts ideològics sobre la sexualitat que s'han convertit amb el temps en dogmes de fe, i que han guanyat posicions hegemòniques en l'àmbit polític fins a crear la falsa impressió d'un consens

El professor de Filosofia del Dret Pablo de Lora ha publicat recentment ‘Lo sexual es político’ (Alianza Editorial), llibre d’anàlisi i reflexió sobre les repercussions jurídiques i institucionals del ventall d’assumptes que tenen en la sexualitat el seu motor principal, ja es tracti del matrimoni, la identificació de gènere, la maternitat subrogada, la legalització de la prostitució o la violència masclista.

Però no escrivim de De Lora perquè hagi publicat un llibre. Parlem d’aquest professor perquè la seva veu va ser vergonyosament silenciada a la Universitat Pompeu Fabra en el transcurs del seminari internacional ‘Gender’, al qual havia sigut prèviament convidat. De Lora no va poder exposar els seus arguments al quedar rebentat l’acte per militants transgènere que van exigir que se li negués la paraula perquè consideraven els seus arguments transfòbics i propis d’un ‘senyoro’ masclista. I que un investigador acreditat com una de les veus més solvents en el seu camp d’estudi no pugui parlar en un acte acadèmic organitzat per una universitat s’ha de categoritzar com una cosa greu i preocupant.

Les conseqüències jurídiques

Vegem algunes coses de les que escriu De Lora pel que fa a la identitat de gènere al seu llibre. «L’existència d’intersexuals, ¿fa que deixi de tenir sentit la categorització dels éssers humans i de milers d’espècies animals en homes i dones, mascles i femelles? Segons el meu parer, no» (pàg.161). «El dimorfisme és un fet biològic, no una construcció cultural ni una realitat institucional, perquè no depèn dels nostres estats mentals sinó de com és la naturalesa» (pàg.162). «La reclamació dels drets bàsics dels trans no té absolutament res a veure amb l’existència del dimorfisme sexual i el seu abast. Sinó, incorreríem en una nova fal·làcia moralista: perquè hem de respectar els drets dels LGTBIQ el sexe no és binari. Cras error. El primer –propi del domini normatiu i absolutament incontrovertible– no té res a veure amb el segon, una qüestió fàctica sobre la qual només la ciència ens permet indagar amb fonament» (pàg. 196). Fins aquí les parts entre cometes.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

A De Lora, i en el llibre queda clar, li interessen en particular les conseqüències jurídiques que es poden derivar de la lliure adscripció de gènere per part dels individus atenent només i únicament a la seva voluntat. Ho fa des d’un posicionament netament crític i liberal. Des del respecte a altres posicions no renuncia a les preguntes incòmodes de difícil resposta. I qüestiona obertament alguns absoluts ideològics que s’han convertit amb el temps en dogmes de fe, guanyant posicions hegemòniques en l’àmbit polític fins a crear la falsa impressió d’un consens sobre aquestes qüestions que senzillament no existeix. No és un llibre per a fanàtics, siguin de l’índole que siguin.

El 1993, quan la teoria queer que defensa que els gèneres i la identitat o l’orientació sexual són una construcció social sense relació amb la biologia no tenia tant predicament, vaig cursar a Nàpols el seminari «Virginia Woolf i la seva obra ‘Orlando’: feminisme i postmodernitat». Durant quatre mesos a tots els alumnes se’ns va intentar convèncer que no érem ni homes ni dones. El missatge era que tots els allà asseguts podíem ser qualsevol altra cosa només de desitjar-ho i que si pensàvem ser el que érem –homes i dones– era tan sols perquè havíem viscut en un ambient cultural determinat.

L’esperit de la universitat

A mi allò em semblava una estupidesa i algunes coses de les que vaig escoltar m’ho segueixen semblant. Però tot i així vaig aprofundir en les lectures que recomanava la professora, vaig participar de les discussions i vaig agrair ser estudiant universitari i poder accedir a punts de vista tan allunyats de la meva cosmovisió per completar-la, matisar-la i, arribat el cas, modificar-la parcialment o totalment. Aquest, pensava i penso, és l’esperit de la universitat: deixar que el coneixement, i també les opinions, circulin lliurement, evitant les aigües estancades de la mansuetud intel·lectual que put a imposició.

Seria una llàstima que avui, gairebé tres dècades després, els que es van beneficiar al seu dia d’aquesta cosmovisió liberal que permet el debat i l’intercanvi d’idees per guanyar visibilitat, adoptin ara una actitud intolerant i censora respecte als qui introdueixen la crítica o nous punts de vista sobre qüestions en les quals el consens no és exigible més enllà del respecte a la dignitat i als drets que mereix tot col·lectiu. A la universitat no es mana callar ningú, i menys a un bon professor.