L'acomiadament de Valverde al Barça

El FC Barcelona ha viscut els últims quatre dies sota una sorprenent pulsió autodestructiva pròpia de les seves pitjors èpoques. La derrota contra l’Atlètic de Madrid a la semifinal de la Supercopa disputada a l’Aràbia Saudita va obrir de manera abrupta la caixa dels trons amb el tècnic Ernesto Valverde com a protagonista. Es va tancar de mala manera després que la junta de Josep Maria Bartomeu ahir adoptés la decisió d’acomiadar l’entrenador de l’equip durant els dos últims anys i mig –en què ha guanyat dues lligues, una Copa i una Supercopa– i comuniqués el seu relleu immediat per Quique Setién, el veterà exentrenador del Betis. De manera paradoxal, la destitució de Valverde arriba després de jugar un dels millors partits de la temporada –malgrat la derrota per 2-3 en uns 10 últims minuts fatídics– i amb l’equip líder de la Lliga i classificat per als vuitens de final de la Champions. Ens hem de remuntar 17 anys per tenir un precedent que una directiva del Barça acomiadés un entrenador. L’afectat va ser Louis van Gaal i els blaugranes llavors estaven en la Lliga ni més ni menys que a 20 punts del líder, la Reial Societat.

En primer lloc, es pot dir que el club ha gestionat el canvi d’entrenador de manera caòtica i desconsiderada. És cert que els dos desastres seguits en la Champions (Roma i Liverpool) van deixar tocat Valverde, com la derrota en la final de Copa contra el València, i va ser el president mateix qui va apostar per la seva continuïtat. El 2-3 davant de l’Atlètic i l’anterior empat al camp de l’Espanyol (cuer de la Lliga) van reobrir el debat sobre un entrenador a qui els seus crítics ja veien gastat per activar l’equip –atrapat entre la rutina i l’experiència d’alguns dels seus pilars– i no reincidir en errors tan greus com les dues eliminacions europees. Però els resultats d’aquesta temporada són els que són i Valverde –sempre un cavaller en totes les seves actuacions– no es mereixia una destitució tan pregonada com la que ha viscut aquest cap de setmana. La junta va entrar de manera tempestuosa en un innecessari mercadeig públic a la recerca d’un relleu a la banqueta, sobretot en el cas del frustrat intent de contractar una llegenda de l’entitat com Xavi Hernàndez, que avui viu a Qatar l’any del seu debut com a entrenador. La seva negativa i la d’un altre mite del Barça com és Ronald Koeman, actual seleccionador d’Holanda, són reveladores de la forma en què la directiva ha afrontat la qüestió del canvi d’entrenador.

Resulta evident que el club, a hores d’ara de la temporada, havia d’estar analitzant una possible successió de Valverde, però no era una cosa que es revelés urgent. Amb la vista posada al juny, es feia necessària la màxima discreció. Però Bartomeu i la seva junta han perdut la confiança en Valverde i han optat per donar un cop de volant a meitat de curs. Arriben els mesos decisius, amb la segona volta de la Lliga i els vuitens de final de la Champions contra el Nàpols (25 de febrer i 18 de març). Ha jugat fort, per tant, la directiva en la seva decisió de canviar d’entrenador al gener, perquè a cap soci o aficionat li passa pel cap que ja s’hagi donat per perduda la temporada.