Ni en temps de Gaspart

Quique Setién hauria apostat el seu dit petit –aquest que també hagués donat a canvi de jugar amb Cruyff– si algú li hagués dit fa una setmana que seria entrenador del Barça. I la mà sencera davant de l’escenari de ser-ho aquesta mateixa temporada. L’hauria perdut, com qualsevol de nosaltres, fins i tot Bartomeu. Però després de 72 hores de bogeria transitòria, el president blaugrana va despertar i es va trobar amb un entrenador virtualment destituït davant de l’opinió pública i sense un candidat clar per succeir-lo en el càrrec.

Aquesta tempesta perfecta –que es va originar després de l’empat en el derbi i es va desencadenar després de l’eliminació en una Supercopa –va permetre que Setién tingui davant de si l’oportunitat de dirigir Messi.  Per a altres entrenadors hi ha hagut altres trens i n’hi haurà més, però el del càntabre era d’un únic pas. Valverde li va dir que no al Barça en dues ocasions abans d’agafar el càrrec, Xavi ja acumula una negativa a l’espera d’una situació menys aclaparadora, mentre que Koeman fa mitja vida que creua el seu camí amb el blaugrana sense que acabin de trobar-se. El càntabre n’ha tingut prou amb un rodalies poc fiable per pujar-hi abans que algú se n’adonés. Del seu èxit dependrà el pas d’altres trens per a tots aquells que aquests dies només podien dir que no a un Barça sense nord.

És legítim, tot i que no sol ser una bona solució, decidir un canvi d’entrenador a mitja temporada. Però no és la decisió en si, sinó la manera de resoldre-ho, el que ha convertit aquest despropòsit en un manual de com no gestionar una crisi. Per moments va semblar que no hi havia ningú al volant, per comprovar més tard que el conductor era un boig pres de la improvisació i la desesperació. Tot va acabar com va començar, amb el Barça passant per alt que Ernesto Valverde encara era l’entrenador. El club va calcular que la desvinculació seria tan fàcil com ho havia sigut obviar-lo durant les negociacions amb Xavi. I va resultar que no.

Maniobra matussera

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Ni en temps de Gaspart. L’expresident del Barça deu estar ofès. La seva obra magna no mereix que ara arribin uns aprenents i intentin emular-la. Per sort per a ell, Bartomeu no tenia a mà un Van Gaal per recuperar: el Tata Martino està ocupat amb la selecció de Mèxic. Però la història va poder tenir un altre final delirant, ja que va arribar a ser-hi opció Mauricio Pochettino, un excel·lent entrenador que ha declarat de totes les maneres possibles que mai entrenaria el Barça. Hauria sigut una bona manera de coronar el disbarat.

Quin deu haver sigut el nivell del despropòsit perquè el nomenament del càntabre ens sembli raonable quan, malgrat la seva identificació amb la forma de joc, l’hauríem titllat de molt arriscat per a un projecte d’estiu. En qualsevol cas, amb el desastre ja consumat i el nom de Valverde arrossegat durant tres dies pel fang, la matussera maniobra de la directiva ens permet sadollar aquesta curiositat que tantes vegades havíem expressat públicament amb un tècnic que porta a l’extrem les seves idees cruyffistes.