IDEES

Gran caràcter, literatura en gran

Es llegeix en minuts
L’escriptora valenciana Isabel-Clara Simó.

L’escriptora valenciana Isabel-Clara Simó.

Ha mort no només una icona i una celebritat, sinó una escriptora com una casa que molts, carregats de prejudicis oposats, s’han negat a descobrir. Isabel-Clara Simó, alcoiana d’adscripció, empordanesa d’adopció i barcelonina de vocació, és una autora infravalorada. El llarg i fructífer període de popularitat de què va disfrutar va fer que molts presumptes exquisits suposessin que produïa narrativa de consum. Fals. La seva doble adscripció ideològica, feminista i independentista, acompanyada d’una militància incansable i constant, va portar molts a classificar-la com a símbol i per tant a confondre les coses. Sigui per a mal, perquè l’excel·lència de l’obra mai ha de ser contaminada pels prejudicis i ni tan sols pels judicis ètics o polítics, o sigui per a mal revestit de bé, perquè la icona emmascarava l’escriptora. Fals d’una banda, fals de l’altra.

Isabel-Clara Simó és una autora infravalorada que va mirar de cara la societat i la va retratar amb cruesa i passió

Per si fos poc, el tracte injust de què tan justament i tant en la intimitat es queixava es va veure incrementat per les necessitats d’un sistema editorial tan feble, malgrat les aparences, que no pot viure sense inventar en benefici d’inventari de presumptes autors solvents en una voràgine que converteix en efímera i insostenible la fama, tant si és merescuda, com en aquest cas i no gaires més, com si només serveix d’excusa per utilitzar, desapareguda sense combat la crítica, l’única roda sobre la qual se sosté en literatura catalana, que és la inflacionària de les vendes.

Et pot interesar

Més tristesa i més dol encara perquè, a més d’una novel·lista amb títols tan bons com els més dignes de figurar en la més exigent i restringida de les antologies, va gosar fer front a la societat, mirar-la de front i retratar-la amb una incommensurable passió i al mateix temps amb tota la cruesa i crueltat del realisme digne d’aquest nom. Per molt que alguns, portats per la miopia o presoners d’una distracció que són incapaços de rectificar amb humilitat, pretenguin prescindir del corpus d’Isabel-Clara Simó, és impossible comprendre la societat catalana del seu temps, que és nostre, sense les seves millors aportacions a la novel·la social. Caràcter radical, referent irreductible, refractària com a autora a tota concessió.

En aquesta vindicació d’urgència s’ha de remarcar, en referència i recolzament als que lluiten per un pressupost digne de cultura, que els intents de portar la seva obra a la pantalla han fracassat (menys en una honrosa excepció), no per falta de visió i interès dels productors sinó per la impossibilitat de finançar el cine que comporta l’estrangulació de la cultura a càrrec de la Generalitat. És el mateix que passa amb Jesús Moncada, autor d’una obra en més d’un sentit paral·lel, si bé la d’Isabel-Clara Simó és més vasta i de radi més ample en l’espai però no menys digna d’admiració i memòria. A qualsevol país que no patís l’arraconament de la cultura a càrrec dels seus polítics, serien font d’inspiració per a l’audiovisual, el millor camí disponible de penetració en l’imaginari col·lectiu. En el nostre, ni tan sols disposen de l’espai que mereixen als catàlegs, als mitjans i a les llibreries.