27 set 2020

Anar al contingut

La reialesa britànica

Harry i Meghan, i Alan, i Ian i Elton

MICHELE SPATARI

Harry i Meghan, i Alan, i Ian i Elton

Care Santos

Crida a Alan Bennett i Ian McEwan: sisplau, sigueu irònics, sarcàstics, perversos, elegants, convertiu aquesta realitat dels ducs de Sussex en una ficció àcida de guant blanc

Aquests dies estava ocupada en els meus assumptes quan em va saltar a la pantalla del telèfon una alarma del diari anglès ‘The Guardian’, que es complau a informar-me al moment de com està aquest món sense ordre ni concert. En el segon en què vaig tardar a obrir la pestanya vaig pensar el pitjor: el ‘brexit’, Trump, Iran, els pobres cangurets, Putin. Però no. La notícia deia: «Harry i Meghan, ducs de Sussex, han decidit treballar a fi de ser independents econòmicament».

Vaig recordar de seguida Alan Bennett, Stephen Frears, Yorgos Lanthimos o Friedrich Schiller, per citar només alguns dels que han convertit en suculentes ficcions les existències de la reialesa britànica, fins al punt de convertir el tema gairebé en un gènere. Vaig imaginar la parella, ja desposseïts de la seva condició de ‘senior members’ de la família, acudint a Sandringham per Nadal des d’una altra dimensió, debilitats, transparents i parpellejants com si fossin en un capítol de ‘Black mirror’. També vaig somiar la segona part d’‘Els immortals’ amb Isabel II com a protagonista i alguns dels seus descendents asseguts a la taula tramant decapitar-la. Ja saben: és l’única manera i només en pot quedar un. Ella, clar.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Vaig pensar que he d’aconseguir el correu d’Alan Bennett, l’autor que en ‘Una lectora gens comuna’ va transformar Isabel II en devoradora de llibres. També d’Ian McEwan, perquè ens expliqui com un parell d’escarbats criats a les cuines de Bukingham es desperten un dia convertits en Meghan i Harry i la fan grossa. Sisplau, Alan, Ian, feu-ho. Sigueu irònics, sarcàstics, perversos, elegants, convertiu aquesta realitat en una ficció àcida de guant blanc.

Mentrestant, visualitzo la reunió familiar més àrdua com si fos el final de Maria Estuard: la reina al caire de les llàgrimes, Kate dissimulant, de fons els jardins de palau i la veu d’Elton John: ‘Fly away, skyline pidgeon, fly’.  I una mica més enllà, rere el gerro xinès de valor incalculable, el fantasma descompost de la reina Anna, tan incompresa la pobra, bavejant.