EDITORIAL

L'Iran queda en evidència

El més probable a curt termini és que el secretisme i la situació de ni pau ni guerra es tornin a apropiar de l'escenari

2
Es llegeix en minuts
L'Iran queda en evidència

Poc importa el ‘mea culpa’ de les autoritats iranianes als parents dels 176 morts dimecres passat a causa del míssil disparat contra un avió ucraïnès que s’acabava d’enlairar de l’aeroport de Teheran. Per molt que insisteixi el règim dels aiatol·làs que es va tractar d’«un error imperdonable», en què els responsables del desastre respondran davant la justícia i en què les caixes negres seran enviades a França perquè siguin analitzades –l’Iran no té la tecnologia necessària per fer-ho–, el cert és que 176 innocents van perdre la vida enmig d’un clima prebèl·lic irresponsable encoratjat pels Estats Units i per la república islàmica a parts iguals. I també és vergonyós que durant les hores que van seguir al sinistre s’optés a totes dues bandes de la divisòria per l’opacitat, les versions interessades i una grollera utilització política de les víctimes.

Fora d’això, el reconeixement públic del desastre no fa més que reforçar el convenciment que des del primer moment les proves devien ser tan aclaparadores, com es van encarregar d’airejar els Estats Units i el Canadà, que va resultar impossible amagar la realitat. Però, un cop reconeguda, i és d’esperar que complert com més aviat millor el deure bàsic de compensar els familiars dels morts en l’accident, és exigible al Govern i l’Exèrcit iranians que expliquin per què es va mantenir obert l’espai aeri a vols civils mentre desencadenaven un atac contra dues bases nord-americanes en territori iraquià. I així mateix és exigible als Estats Units que confirmin o desmenteixin si tenia aeronaus militars en cel iranià que poguessin induir a confusió les defenses de Teheran i interpretar el senyal propi d’un avió civil amb la d’un míssil de creuer.

Objectius intactes

La ineludible transparència iraniana d’ara no ha d’induir unes falses expectatives: l’ombra de la sospita i la degradació de la imatge del règim obligava al reconeixement públic de la culpa. Però des que la mort d’un contractista nord-americà va donar peu a l’intercanvi de cops i a l’escalada, els objectius de les dues parts s’han mantingut intactes: Els Estats Units aspiren a debilitar al màxim l’Iran i l’Iran pretén convertir-se en una potència nuclear regional. És a dir, que el més probable a curt termini és que el secretisme i la situació de ni pau ni guerra tornin a apropiar-se de l’escenari.

En última instància, el sinistre del vol Teheran-Kíev de la Ukraine International Airlines confirma la perillosa volatilitat de la situació al golf Pèrsic, que només es pot atenuar mitjançant unes dosis de prudència massives, però improbables, a la Casa Blanca i al voltant d’Ali Khamenei. L’exigència de disculpes públiques i diplomàtiques feta per Ucraïna i de cooperació dirigida pel Canadà a l’Iran per aclarir els fets tindran només un efecte d’abast limitat si els nord-americans i els iranians s’atrinxeren en les seves posicions conegudes. Per la qual cosa és legítim preguntar-se una vegada més quins poden ser a la regió els efectes devastadors d’una guerra amb tots els seus atributs si s’agreuja de nou el clima d’hostilitat.