Les polítiques d'igualtat

Feminisme d'Estat

Hem d'exigir que la perspectiva de gènere sigui present en la globalitat de les polítiques públiques promogudes pels governs, tant els de proximitat com els autonòmics i estatals

3
Es llegeix en minuts
Feminisme d'Estat

Luis Tejido

El feminisme com a teoria i pràctica política ha aconseguit ocupar el centre de l’agenda pública al nostre país des de què el 8 de març del 2018 milers de dones i centenars d’homes van ocupar l’espai públic per denunciar les discriminacions i violències que patim les dones per l’únic fet de ser-ho. Les manifestacions multitudinàries arreu d'Espanya eren la resposta, entre altres qüestions, a la sentència injusta pel cas ’La manada’.

La víctima i supervivent d’aquest cas va contribuir, malauradament, a què aquesta violència estructural transcendís la vida i l’àmbit privat per convertir-se en una qüestió d’Estat, i per tant, responsabilitat de tots i totes les que conformem la nostra societat. Exemple d’això és també Ana Orantes, qui fa 22 anys va aconseguir, amb la seva denúncia, i el seu posterior assassinat, que la violència masclista deixés de ser un 'afer de família' per convertir-se en una qüestió d’interès general. Paradoxalment les noves forces polítiques neofranquistes amb representació al Congrés dels i les Diputades, així com el PP i Cs, amb els que comparteixen govern en les comunitats autònomes de Madrid, Castella i Lleó, Andalusia o Múrcia, s’entesten en blanquejar la violència masclista i amagar-la rere el concepte 'intrafamiliar'. No ho consentirem. Com tampoc consentir que es manipulin les dades i es relacionin aquest tipus de delictes amb la població estrangera com ha fet el líder de la ultradreta Santiago Abascal en la seva intervenció durant el debat d’investidura. Això no té res a veure amb qui ve de fora. Se’n diu masclisme. I mata.

Parlament de les Dones

El passat 17 de desembre es celebrava al Parlament, a iniciativa del Consell Nacional de les Dones, el Parlament de les Dones per fer una diagnosi de la situació de les catalanes; i per tant, també dels catalans. El resultat d’aquesta anàlisi és el que tots i totes sabem malgrat s'hi vulgui passar de puntetes: bretxa salarial del 23%, bretxa de les pensions del 37%, sostres de vidre que impedeixen arribar als llocs de decisió (només el 20% de les càtedres catalanes estan ocupades per dones), i 162 dones assassinades, l’última el dia de Reis a Esplugues de Llobregat, en mans de les seves parelles o exparelles des del 2003 (1.034 a Espanya). En aquest context és més que preocupant que Catalunya sigui la segona comunitat autònoma amb més dones mortes per violència masclista (la primera és Andalusia amb un milió més d’habitants), i alhora la que menys ordres de protecció atorga (52% de denegades l'any 2018 segons dades del Consell General del Poder Judicial).

La diagnosi està clara. El masclisme és una xacra independentment de la classe social, de l’origen, de la religió, de l’edat, del nivell sociocultural. Ha arribat l’hora de passar a l’acció. Ha arribat l’hora de la política com a instrument transformador de la realitat en la seva màxima expressió. Vint-i-quatre anys després de la IV Conferència Mundial de la Dona de Beijng, hem d’exigir que la perspectiva de gènere estigui present a la globalitat de les polítiques públiques promogudes pels governs, tant els de proximitat com els autonòmics i estatals. Necessitem mesures valentes i estratègiques. Perquè les dones som ciutadanes de primera, s’ha d’invertir en nosaltres, en les nostres necessitats, en les nostres promocions i en la nostra protecció.

Notícies relacionades

El Parlament de les Dones ha de ser el punt d’inflexió. Necessitem coeducació des de la infància, mesures concretes i valentes per acabar amb la bretxa salarial i el sostre de vidre tant al sector públic com privat, accions en favor de la corresponsabilitat i els nous usos socials dels temps, i un Pacte Català contra la Violència Masclista, que prioritzi l’atenció immediata i en xarxa de les dones maltractades i que alhora vetlli per la inclusió de clàusules de gènere als contractes públics en general, i especialment als serveis d’atenció a les víctimes de violència masclista, per evitar la perpetuació de la precarització laboral i per tant, de la pobresa femenina.

Lluitar contra el patriarcat requereix valentia, compromís, coherència i estratègia. Requereix priorització política. En el seu darrer Congrés el PSC ha rebatejat la Secretaria de les Dones com a Secretaria de Polítiques Feministes, amb la fita de convertir-la en un dels eixos estratègics amb els que els i les socialistes volem transformar el món. Per totes les que ens han precedit, per totes les que van perdre la seva vida denunciant el patriarcat i defensant una societat justa i igualitària, per totes les que hi som però també, i sobretot, per totes les que vindran, ara més que mai, exigim més feminisme i més igualtat. Cal feminisme d’Estat.