11 d’ag 2020

Anar al contingut

No caure en el mateix error

Ja no queden conills al barret de copa postconvergent

Ja no queden conills al barret de copa postconvergent

Joan Tardà

Caldria d'esperar que JxCat no repeteixi la jugada que va fer Artur Mas amb l'Estatut del 2005

Durant la tramitació de l’Estatut, la maquiavèlica tàctica d’Alfredo Pérez Rubalcaba consistí a negociar amb Esquerra Republicana, aleshores força política col.laboradora de l’esquerra espanyola i integrada en el Govern de Catalunya, i en paral·lel amb CiU, instal·lada a l’oposició, tot deixant que els acords PSOE-ERC assolits en cada sessió de diàleg quedessin obsolets al cap  de poques hores mercès a la complicitat de CiU, que acte seguit doblava l’aposta. "¡Preu per preu, sabates grosses!", tal com em digué un diputat convergent d’aleshores o, dit d’una altra manera, anar inflant el globus fins que petés.

A Rubalcaba, tant li feia que haguessin estat els republicans els qui havien donat el vot favorable a la investidura de Rodríguez Zapatero per tal d’enterrar l’aznarisme i que els nacionalistes catalans haguessin preferit posar-s’hi de perfil. De fet, el dirigent socialista va esperar a tenir el pacte de l’Estatut tancat amb Artur Mas per comunicar-ho a Joan Puigcercós. Ni tan sols va ser capaç de mantenir una mínima dosi d’honestedat i d’agraïment envers els republicans. ¡Cap! A l’altra banda, als convergents, posseïdors aleshores de l’hegemonia de la marca de la catalanitat, no els resultà difícil aconseguir ser percebuts com els més dotats de capacitat de resolució.

Arran de la investidura de Pedro Sánchez, un no ha pogut  deixar de reviure aquell moment en la mesura que, de nou, és l’esquerra nacional republicana qui ha fet el pas endavant per enterrar els riscos letals per al país i per a les classes populars d’una nova convocatòria electoral i possibilitar al mateix temps un escenari d’oportunitat per a un procés de diàleg i negociació que pugui comportar una solució al conflicte Catalunya-Espanya basada en el principi democràtic. En aquell moment, es tractava de fer possible un nou Estatut que el President Pujol sempre havia negat a Carod-Rovira (després s’ha sabut el perquè) amb la cantarella "¡això no toca, això no toca!" Ara, del que es tracta és d’exercir el dret a l’autodeterminació.  

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Sens dubte, atenent a l’actual degradació de la democràcia a l’Estat espanyol,  no es pot negar que els conreadors de l’escepticisme tenen camp abonat. Negar les enormes dificultats que s’albiren seria tan absurd com estèrils han estat les soflames amb què s’ha pretès posar setge per part del món postconvergent a les tesis defensades per Oriol Junqueras. Feina inútil, sí, perquè ni els republicans han tornat a caure en el mateix error de 2005, en postular, ara i des del primer dia, que la mesa de diàleg ha de ser presidida pel president Torra ni la direcció del PSOE té cap mena de dubte sobre la credibilitat de les paraules de Gabriel Rufián pronunciades des del faristol del Congreso, tot lligant avenços en la negociació a manteniment de la legislatura.
 

Ni tampoc els nacionalistes catalans no podran repetir la jugada mestra d’aleshores en no gaudir ja de l’exclusiva pel que fa a la redacció del relat nacional, la qual cosa no treu que, provenint com provenen  de l’hegemonia, encara s’hagin pogut permetre expedir certificats de puresa independentista alhora que lliuraven la Diputació de Barcelona al PSC.

Però la bona notícia és que seuran a la mesa de negociació i, tot i que faran mans i mànigues perquè la ciutadania oblidi qui ha assumit la tasca de fer-la possible i pretendran  convertir els resultats  en renda electoral, els temps no només estan canviant, com cantava aquell, sinó que la nova fase  ja s’ha concretat electoralment amb dues victòries republicanes en les dues darreres eleccions a Corts.

Han sigut inútils les soflames amb què han volgut posar setge a les tesis defensades per Oriol Junqueras

La societat catalana ha d’encarar la construcció d’una solució, el camí de la qual estarà ple de dificultats en forma de repressió i  intolerància. Tants esculls com immobilista i nacionalista és bona part de la societat espanyola, anquilosada i classista la casta que controla l’aparell estatal i creixents les contradiccions que s’evidenciaran en els òrgans constitucionals. Caldria esperar, doncs, que en els pròxims mesos, més enllà de la legítima competència política, Junts per Catalunya no convertís la mirada de reüll a la taula on seien Rufián, Jové i Vilalta en enveja o rancúnia ni caure en els jocs de mans  polítics a manera d’un 'remake' sobre el conill de Rubalcaba sortint del barret de copa d’Artur Mas.

I Esquerra Republicana faria bé també d’acabar de desempallegar-se de qualsevol rèmora de complex envers el nacionalisme. Que tot ha canviat  tant -i tan de pressa- com per haver provocat amb l’abstenció  que milers de catalans hagin intuït que en les properes eleccions al Parlament els tocarà votar per primera vegada republicanisme.