El temps esmunyedís

No m’estranya que els éssers humans ens emboliquem amb el temps. ¿Hi ha una cosa més inagafadissa, més impossible de quantificar, més abstracta? La humanitat ha invertit molta energia a trobar una manera de mesurar-lo. Sovint ha fet el ridícul. Jo sento gran admiració per un senyor anomenat Sosígenes, que, a petició de Juli Cèsar, va fixar la durada de l’any en 365 dies i sis hores. Es va equivocar, però només en 11 minuts i 9 segons, un parell de segons per dia, cosa que, considerant la tecnologia disponible l’any 45 aC, és una autèntica proesa.

Els sacerdots egipcis es van avançar un parell de mil·lennis en això de dividir l’any en 365 dies i 12 mesos. Van observar que les avingudes del Nil es repetien en cicles anuals. Havien utilitzat abans diversos calendaris, tots insatisfactoris. Amb el millor perdien un dia cada quatre anys, una cosa que també va passar als inventors del calendari gregorià, el que ens regeix en l’actualitat, i de tants d’altres. Sigui com sigui, el temps sempre se’ns escapa per alguna escletxa.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els desfasaments temporals van crear els anys de traspàs i, en alguns casos, van provocar salts propis de la màquina del temps que Wells encara tardaria diversos segles a imaginar. El 1582, a causa de la reforma del calendari impulsada per Gregori XIII, a diversos països europeus –entre els quals hi havia Espanya i Portugal–, al dijous 4 d’octubre el va succeir el divendres 15 del mateix mes. Els deu dies intermedis mai van existir.

Tot això ve a tomb d’una altra qüestió de còmputs temporals que aquests dies ha estat en tot el seu apogeu: els resums del decenni. Per tot arreu hem vist i sentit balanços dels anys deu del segle XXI. Els qui els han publicat ignoren que la dècada no ha acabat, tot i que la rodonesa de les xifres (2020) ens convidin a celebrar alguna cosa. L’any zero va ser com els deu dies del 1582. Mai va existir. El primer decenni va discórrer entre l’any 1 i l’any 10. Això significa que s’ha d’esperar un any per resumir l’últim. Una altra cosa és que els éssers humans, que mesurem el temps perquè som impacients, siguem capaços d’esperar.