3
Es llegeix en minuts
undefined51631208 madrid  07 01 2020 politica  debate investidura  tercer  dia200107203823

undefined51631208 madrid 07 01 2020 politica debate investidura tercer dia200107203823 / DAVID CASTRO

Pedro Sánchez ja ha sigut investit com a president del primer Govern de coalició d’esquerres de la democràcia. La seva investidura posa fi a més de 250 dies de bloqueig polític i crea un Executiu format pel PSOE i Unides Podem (UP), amb el recolzament (explícit o via abstenció) de diversos partits, des d’ERC fins a Terol Existeix, passant pel PNB i Bildu. Després de no haver aconseguit la investidura el 2015 i d’haver arribat a la presidència el 2018 amb una moció de censura, Sánchez ha hagut de guanyar dues eleccions generals per sumar els escons necessaris per ser investit president.  No es tracta d’un assoliment menor en un moment polític com l’actual, caracteritzat per l’enorme fragmentació política i l’actitud de bloqueig pertinaç dels partits de dreta i ultradreta. Aconseguir la presidència requereix la capacitat de reunir una variada col·lecció de recolzaments i Sánchez ha demostrat en dues ocasions (la moció de censura i aquesta investidura) que ara com ara és l’únic líder polític amb la cintura política per aconseguir-ho.

Per molts esforços que hagi costat aconseguir la investidura, el veritable treball per al nou Govern (a l’espera que s’anunciï la seva composició) comença ara. En aquest sentit, els Pressupostos seran la pedra de toc per comprovar si els recolzaments parlamentaris del nou Executiu arriben per sostenir una acció de Govern duradora. El paper dels partits catalans (ERC, JxCat i també els Comuns i el PSC) serà clau. Segons com s’enfoquin les negociacions, els comptes generals, els de la Generalitat i els de l’Ajuntament de Barcelona poden acabar sent vasos comunicants.

Els Pressupostos posaran a prova tant la cintura negociadora de Sánchez com la cohesió i la coordinació interna de l’Executiu, un dels dubtes que genera aquest Govern de coalició entre dos partits (i dos líders) amb un llarg historial de desacords. Com conviuran en el mateix Govern figures com les de Nadia Calviño i Pablo Iglesias marcarà l’esdevenir de l’Executiu. No és una qüestió de noms: es tracta de l’equilibri entre les polítiques d’esquerres que encapçala Podem i la necessària disciplina (pressupostària, fiscal, de despesa, etcètera) que exigeix una situació econòmica incerta sota la supervisió de Brussel·les. És un gran repte d’aquest Govern trobar la manera d’iniciar les polítiques econòmiques, laborals i socials de progrés que promet sense aventurismes ni irresponsabilitats. 

Catalunya serà l’altra pedra de toc del Govern. Després d’anys d’estèril judicialització d’un conflicte polític sota governs del PP en què l’independentisme ha convocat dues consultes i s’ha gestat una gravíssima crisi institucional que ha generat una onerosa factura (social, política i econòmica) a la societat catalana, és d’agrair que el nou Executiu aposti pel diàleg polític. Difícilment els sectors de l’independentisme que promouen la negociació trobaran una conjuntura millor que aquesta. A Sánchez correspon obrar amb habilitat en un procés amb molts obstacles, començant per les causes pendents en la justícia i acabant per la irresponsabilitat de la dreta. A l’independentisme, per la seva banda, se li ha d’exigir que no es deixi portar per l’irredemptisme i les nefastes vel·leïtats unilaterals, malgrat que encara està pendent una convocatòria electoral en la qual es dirimirà l’estira-i-arronsa entre ERC i el món postconvergent. Establertes les bases del diàleg, seria irresponsable fer-lo perillar amb actituds deslleials.

Per a això en té més que suficient la dreta si continua instal·lada en l’estil d’oposició exhibit en la investidura: crispat i insultant. L’aritmètica parlamentària indica que el PP és imprescindible per a decisions de pes, com ara la renovació d’òrgans institucionals (sobretot els judicials), i per tirar endavant reformes inexcusables que requereixen àmplies majories, com la de les pensions. S’ha de confiar que, amb el temps, la capacitat de negociació de l’esquerra, inclosa Podem, i del primer partit del centredreta s’imposin per impedir que la crispació i el bloqueig marquin la legislatura.